Unitat 2. Roma: monarquia, república i imperi

 

Roma, fundada al segle VIII a.C., era una ciutat de la península itàlica governada per una monarquia. Al segle VI a.C., els seus habitants van expulsar al rei i van formar una república.

Després de nombroses guerres, Roma va conquerir molts territoris i va esdevenir un imperi. Els segles I i II d.C. van ser els de la pax romana, uns període en què l’Imperi va assolir la màxima prosperitat. L’Imperi romà va dominar el món conegut: va construir ciutats i va expandir la seua llengua i la seua cultura. A partir del segle I d.C. va sorgir una nova religió, el cristianisme, que amb el temps es va anar estenent per tot l’Imperi.

A partir del segle III d.C. l’Imperi va entrar en crisi i fou envaït per pobles germànics. L’any 476 d.C. Roma va ser conquerida i l’Imperi d’Occident va desaparèixer.

1. Roma: origen i característiques generals

Els orígens de Roma els trobem en la península itàlica de mitjans del segle VIII a.C., en concret, segons la tradició, la ciutat es funda l’any 753 a.C. Aquesta ciutat, Roma, fou el centre i l’origen d’una civilització, la romana, que s’expandí per nombrosos territoris i dominà bona part del món durant molts segles.

Els orígens de Roma

Al primer mil·lenni a.C., la península itàlica estava habitada per diferents pobles: els etruscos, al nord; els llatins, al centre; i els grecs, al sud, en una zona colonitzada que els hel·lens coneixien com Magna Grècia.


Tot i que diverses llegendes han intentat explicar-nos els orígens de la ciutat des d’una perspectiva mitològica, els historiadors expliquen que la ciutat fou fundada per membres de diverses tribus llatines que es van agrupar en uns turons situats vora el riu Tíber, un lloc ben comunicat i fàcil de defensar.

Aquests primers pobladors es van instal·lar al Mont Palatí, on s’han trobat les restes més antigues de poblament (cabanes, instruments, etc.). Més endavant, al segle VII a.C., per protegir-se de les freqüents inundacions i dels enemics, els primitius romans van ocupar els set turons propers al riu Tíber. Van formar els primers poblats dels quals s’han trobat restes arqueològiques i que van donar lloc a una ciutat que més tard es va anomenar Roma.

L'economia romana

Tot i que un principi Roma fou poc més que una petita aldea llatina que vivia d’una agricultura i ramaderia primitives, a mesura que guanyà poder i anà expandint-se arreu del món conegut, el seu sistema econòmic es feu substancialment més complex.

Allò cert és que, des de temps de la República, Roma tingué un sistema econòmic de base esclavista, donat que bona part de l’economia es sustentava en l’existència d’una classe social esclava que treballava en nom de les classes privilegiades.

En Roma la principal activitat econòmica fou sempre l’agricultura. Principalment les terres de cultiu s’organitzaven en latifundis, grans explotacions econòmiques dirigides des d’una vil·la (una mena de casa de camp de membres de la classe social dirigent, els patricis). Qui treballava aquestes terres, però, eren els esclaus d’aquestos. És cert, però, que una altra classe social, els plebeus, posseïa terres de cultiu pròpies, encara que aquestes eren de dimensions molt inferiors i sovint eren treballades pels propis plebeus.

Els romans, al llarg dels segles, revolucionaren completament l’agricultura i foren capaços d’extraure majors rendiments agrícoles que els seus contemporanis: foren els primers en utilitzar reixats tirats per bous, així com pioners en l’ús de molins de sang (aplicant també la força animal) i els inventors del guaret i de les primeres tècniques de rotació de cultius.

Les nombroses conquestes romanes afavoriren l’expansió de l’artesania i el comerç arreu dels territoris controlats per Roma. La fundació de nombroses ciutats i tallers artesans i la construcció d’una densa xarxa de calçades, ponts i ports marítims, així com l’ús d’una mateixa moneda arreu les terres dominades pels romans expliquen aquest èxit comercial, especialment vigorós en moments de pau.


La societat romana

Els habitants de l’Imperi estaven dividits en grups socials amb drets desiguals, tot i que la societat romana era oberta i permetia l’ascens social.

En la part més baixa, estaven els esclaus (persones sense drets propietat d'una altra persona). Després, els ciutadans, que eren lliures, no pagaven impostos, tenien drets polítics, estaven protegits per les lleis i es dividien en dos grups: els patricis i els plebeus, que eren la majoria. Els patricis eren rics propietaris de grans explotacions agrícoles (latifundis) i controlaven el poder polític. Pertanyien a les grans famílies (gens) descendents dels primers habitants de Roma. En un principi, només els patricis ocupaven càrrecs públics. Els plebeus, per contra, eren treballadors agrícoles, artesans, comerciants o servents dels patricis i quan no tenien treball vivien de les subvencions de l’Estat. Amb el pas del temps, els plebeus més rics o poderosos van rebre el nom de cavallers.


La política romana

Al llarg de la seua història, Roma va tindre diferents sistemes polítics:

- En els seus orígens, com ja hem comentat, Roma fou una monarquia; és a dir, que estava governada per un rei. Els reis concentraven tots els poders: manaven a l'exèrcit, impartien justícia i eren la màxima autoritat religiosa. Governaven amb l'ajuda d'un Senat compost per les grans famílies aristocràtiques.

- L’any 509 a.C., amb l’expulsió de l’últim dels reis romans, s’inicia la República. Aquest nou sistema de govern es caracteritzava perquè els ciutadans elegien als seus governants els càrrecs dels quals van deixar de ser hereditaris. El poder es trobava repartit en diverses institucions:
  • Els comicis o assemblees de ciutadans, que votaven les lleis i triaven els magistrats.
  • Els magistrats o càrrecs públics que exercien el seu poder durant un any. El cursus honorum era la carrera política que seguien els magistrats. Els més destacats eren:
    • Els cònsols: els més importants, dirigien el govern i l'exèrcit.
    • Els pretors: presidien els tribunals de justícia i governaven les províncies i les ciutats.
    • Els censors: feien llistes de ciutadans, vigilaven els costums i van arribar a nomenar les vacants del Senat.
    • Els edils: s'encarregaven de diferents tasques internes de la ciutat.
    • El qüestors: recaptaven impostos.
  • El Senat, assemblea formada per tres-cents antics magistrats (quasi tots patricis). La seua funció era consultiva però en la pràctica dirigia la República. S’ocupava de la política exterior, els assumptes militars, religiosos, legislatius i judicials.
- L’any 27 a.C., Octavi August es converteix en el primer emperador romà, iniciant el seu govern el període conegut com l’Imperi, que s’allargarà fins la caiguda de l’imperi romà d’occident, ja en el segle V d.C. Aquest sistema es caracteritzà per la concentració de tots els poders en la figura de l’emperador, que era alhora líder polític (convocava els Senat, nomenava els magistrats, dictava les lleis...), judicial, militar i religiós. Alguns emperadors fins i tot arribaren a ser divinitzats.

Urbanisme en Roma

Encara que la majoria de la població romana vivia al camp, podem dir que Roma fou una civilització profundament urbana. Ho era en el sentit que les ciutats (urbs) eren, a més del lloc de residència de les autoritats i de l’administració, el centre econòmic on es duien a terme les activitats artesanals i comercials.

Al llarg de tot l’imperi es van fundar centenars de ciutats amb una estructura central. Les ciutats romanes estaven emmurallades i s’estructuraven en torn a dos carrers principals: el cardus, que recorria la ciutat de nord a sud, i el decumanus, que recorria la ciutat d’est a oest. Al centre de la ciutat, en el lloc on convergien les dos vies principals, es trobava una gran plaça, el fòrum, centre de la vida política i religiosa de la ciutat.

En les ciutats romanes hi havia dos tipus de vivendes: les domus, habitatges unifamiliars dels patricis, i les insulae, blocs de pisos on vivien els plebeus. Com que les ciutats comptaven amb sistemes d’aigua corrent, que feien arribar a les ciutats a través d’aqüeductes i que expulsaven mitjançant clavegueres, els carrers estaven més nets que en altres civilitzacions de l’antiguetat i els seus habitants gaudien d’una millor higiene. Temples, mercats, termes, gimnasos i edificis destinats a albergar jocs i espectacles (teatres, amfiteatres, circs) son altres elements destacats de la ciutat romana.


Cultura i religió en Roma

La llengua parlada pels romans era el llatí i el seu llegat és immens encara a dia d’avui. D’ella deriven moltes de les nostres llengües actuals: castellà, català, gallec, portugués, italià, francés, romanés... Una altra de les grans aportacions culturals romanes a les nostres societats contemporànies és el Dret, donat que els romans foren els primers en mostrar en públic el seu codi de lleis i en posar en marxa un sistema coherent de principis i normes per a ciutadania.

Quant a la religió dels romans i romanes, cal dir que aquesta provenia de la grega i que únicament van canviar el nom dels déus. D'altra banda, els romans, a les seues cases practicaven un altre tipus de religió: el culte domèstic, que consistia a adorar als avantpassats i als esperits protectors de la llar i la família. A Roma no hi havia oracles, com en Grècia, però sí àugurs que predeien el futur interpretant el vol dels ocells i els budells dels animals. El culte als avantpassats i els rituals d’endevinació foren pràctiques religioses que aprengueren dels seus veïns del nord, els etruscos.

La gastronomia romana consistia bàsicament en pa, farinetes de cereals, verdures, llegums, llet, formatge, ous, olives i vi. Si vivien en la costa a més consumien peix. La carn era cara, per la qual cosa els plebeus en consumien en poques ocasions. En canvi, els patricis organitzaven banquets en els quals se servia carn de bestiar, de caça i gàrum (salsa de peix). Menjaven amb les mans i ho feien a la seua casa o al carrer, ja que existien nombroses botigues de menjar. Després podien anar a fer les seues deposicions als vàters públics.

Les principals aficions dels romans eren les carreres de quàdrigues en el circ, els espectacles de gladiadors i naumàquies en l’amfiteatre, les obres dramàtiques (tragèdies i comèdies) en el teatre i xarrar en les termes o banys públics.

La societat romana era, també, patriarcal. El pater familias tenia autoritat sobre la seua dona, els seus fills i els seus esclaus. La dona romana vivia sotmesa a la potestat, primer, del pare i, després, del marit. El seu paper essencial consistia en ocupar-se dels fills de la casa. Els seus drets eren limitats i no podien participar en política. Tanmateix es podien divorciar, eren molt respectades a la família i participaven en la vida social. Les dones de classe alta acostumaven a posseir fortuna pròpia i podien administrar propietats i negocis. Exercien com a educadores, metgesses o comerciants. Les de classe social més pobra, foren lliures, llibertes o esclaves, treballaven igual que els homes al camp, als tallers artesanals i al servei domèstic.

2. La monarquia romana (753 a.C. - 509 a.C.)

El primer període de la història de Roma es correspon amb el seu primer sistema polític, la monarquia, i s’estén des de la fundació de la ciutat a mitjans del segle VIII (l’any 753 a.C., segons la tradició) fins a la proclamació de la República l’any 509 a.C.

La ciutat en època de la monarquia

En els seus orígens, a mitjans del segle VIII a.C., Roma fou una monarquia. Va tindre set reis: els quatre primers d’origen llatí i els tres últims, etruscs, donat que aquest poble del nord es trobava en aquest moment en procés d’expansió cap al sud i es feu amb el control de la regió del Laci.

Com ja hem comentat, el rei tenia els màxims poders: judicial, militar i religiós i era ajudat pel Senat, institució formada pels membres de l’aristocràcia.

En aquest moment, l’economia romana era molt primitiva i es basava principalment en l’agricultura i la ramaderia, encara que a finals del període nombrosos artesans i mercaders s’estableixen en la ciutat.

Les llegendes sobre l'origen de Roma

Els romans, amb el pas del temps, van voler donar un origen mític a la seua ciutat. Així, al segle I a.C., l’escriptor Virgili va escriure una obra, l’Eneida, que atribuïa la fundació de la ciutat a la voluntat dels déus i a prestigiosos herois de la mitologia grega.

Afirmaven que els orígens de Roma estaven lligats al semideu i heroi troià Enees, fill de la deessa Venus, que fugint de Troia es va establir a la regió del Laci i els descendents del qual van fundar la ciutat d’Alba Longa.

L’origen llegendari de la ciutat es complementa amb el mite de Ròmul i Rem. La llegenda explica que, uns quants segles després de l’arribada d’Enees al Laci, una de les seues descendents, Rea Sílvia, va engendrar als bessons Ròmul i Rem després de tindre relacions amb el déu Mart.


Per ordre del seu oncle, que temia que li usurparen el tron de la ciutat d’Alba Longa, els nadons van ser abandonats en una cistella en el riu Tíber. Miraculosament, però, van sobreviure al ser rescatats i alletats per una lloba, i més tard criats per un pastor. Quan van créixer van descobrir els seus orígens, van expulsar al seu oncle del tron i van decidir fundar la seua pròpia ciutat.

No obstant, els germans van interpretar de manera diferent el vol dels ocells que havien d’indicar-los el lloc idoni on fundar la ciutat, es barallaren i Ròmul acabà matant a Rem. L’any 753 a.C., segons la tradició, Ròmul fundà la ciutat de Roma al mont Palatí, lloc on la lloba els havia salvat, i es convertí en el seu primer rei.

La fi de la monarquia

Sota el domini etrusc, Roma es va engrandir i així ens ho demostren les diferents obres públiques construïdes en aquest període: aqüeductes, temples, xarxa de clavegueram i, fins i tot, una muralla al voltant dels set turons.

L’any 509 a.C., en el context d’una Etrúria afeblida, amb el rei Tarquini el Superb absent per motius militars i després que el seu fill violés a una jove patrícia romana, els romans es rebel·laren i expulsaren la família reial de la ciutat. Fou la fi de la monarquia.

3. La república romana (509 a.C. - 27 a.C.)

L’any 509 a.C., disconformes amb la política autoritària de la monarquia, les famílies aristocràtiques de Roma, amb el suport del poble, van fer caure l’últim rei etrusc: Tarquini el Superb. Roma es va convertir en una República (mot que prové de l’expressió res publica, que significa “afers públics”). La política ja no pertanyia al rei, sinó al poble i el Senat de Roma. La sigla SPQR (Senatus Populusque Romanus, que significa “el Senat i el poble de Roma”) era el lema de la República.

La lluita per la ciutadania

Els patricis controlaven el govern de la República. Eren una minoria de famílies aristocràtiques (gens), descendents dels fundadors de la ciutat i grans propietaris de terres i de bestiar. Eren els únics que elaboraven i coneixien les lleis, exercien la justícia i monopolitzaven els càrrecs públics.

Els plebeus, el grup social més nombrós, estava format per llauradors, artesans i comerciants que havien anat arribant a la ciutat. No tenien drets polítics, encara que havien de pagar impostos i formar part de l’exèrcit. Durant dos-cents anys els patricis van lluitar per obtenir els mateixos drets que els patricis:
  • Primer van assolir el dret a escollir un representant, el tribú de la plebs, que defensava els seus interessos.
  • Més avant van aconseguir una compilació escrita i pública de les lleis de Roma: la Llei de les Dotze Taules.
  • Finalment, van obtenir el dret al matrimoni amb patricis i l’accés als càrrecs públics.
A partir del segle III a.C., les lleis igualaven en drets els patricis i els plebeus, i els convertien en ciutadans romans.

El govern republicà

Durant la República va haver tres institucions fonamentals: el Senat, els magistrats i els comicis (les funcions dels quals hem estudiat ja en el primer punt de la unitat). El Senat era qui, en la pràctica, governava la República.

Però no tothom tenia drets polítics en la Roma republicana. Les dones i els estrangers no en tenien, i entre els homes, els ciutadans pobres tenien poca influència i cap possibilitat de ser magistrat o senador. Així doncs, la República romana era més aviat una oligarquia i no una democràcia.

Finalment, una part important de la població eren esclaus i les esclaves, sense cap tipus de dret, considerats mers instruments de treball. Aquestos esclaus bé havien arribat a Roma com a presoners de guerra, bé havien acabat endeutant-se fins al punt de perdre la seua condició de persones lliures.

L'exèrcit romà

Els últims temps de la monarquia i els primers anys de la República van ser molt durs per a Roma, que va patir invasions d’altres pobles, com els etruscos o els gals. És en aquest moment quan es creà un primitiu exèrcit, que poc a poc aprengué a defensar-se.

Si en temps de la monarquia aquest exèrcit tenia una motivació defensiva, en temps de la República passà a tindre una vocació ofensiva. Allà on havien conflictes fronterers amb els pobles veïns, acudia l’exèrcit i expandia les fronteres romanes. Poc a poc, es feren amb el control de tota la península itàlica, que era plenament romana a mitjans del segle III a.C.

La raó fonamental d’aquesta expansió va ser que la República comptava amb un exèrcit poderós i eficaç, format per tots els ciutadans entre dèsset i seixanta anys. L’exèrcit es composava de diverses legions que estaven sota control d’un cònsol. Cadascuna d’aquestes legions constava de 5.000 unitats d’infanteria, 300 unitats de cavalleria i vora 1.000 tropes auxiliars de suport.

L’equip dels legionaris romans constava d’elements defensius (cuirassa, escut, casc) i d’armes com unes javelines anomenades pilum, una espasa curta de doble tall anomenada gladius i un punyal. Van ser innovadors en qüestions de tàctica militar, introduint el concepte de rotació de tropes i desenvolupant formacions militars tancades com la tortuga, que permetia avançar els legionaris sense risc de ser ferits per projectils enemics. A més, foren pioners en l’ús de màquines de guerra com catapultes, ballestes, ariets i torres de d’assalt.

Les conquestes republicanes

Amb el control de la península itàlica, Roma es convertí en una de les principals potències del Mediterrani. Conscient de la seua fortalesa, Roma començà a iniciar guerres amb qualsevol excusa, gràcies a les quals obtenia recursos i poder amb facilitat.

El control de l’illa de Sicília constituí el primer gran conflicte de la República, que acabà enfrontant-se i derrotant l’altra gran superpotència mediterrània, la ciutat africana de Cartago en un conflicte que coneixem com a Primera Guerra Púnica (264-241 a.C.).

L’incompliment del tractat de pau per part del general cartaginès Aníbal Barca inicià la Segona Guerra Púnica (218-201 a.C.), que es disputà en territoris tant dispars com la península itàlica, el nord d’Àfrica i fins i tot en la península ibèrica, on, de fet, s’iniciaren les hostilitats, al atacar Aníbal la ciutat de Sagunt, aliada de Roma.

La Tercera Guerra Púnica (149-146 a.C.), per la seua banda, suposà la destrucció definitiva de la ciutat de Cartago i l’annexió del seu territori a la República romana.

Al finalitzar les guerra púniques, Roma controlava ja Sicília, la costa mediterrània de la península ibèrica (que els romans anomenaven Hispània) i part del literal mediterrani africà. Al llarg del segle II a.C., els romans es feren també amb el control de Grècia, Macedònia i el nord-oest d’Àfrica, el que suposava, en la pràctica, controlar tota la ribera occidental del Mediterrani.

Les conquestes de la República continuaren en el segle I a.C. Roma es feu amb el control de territoris en el Mediterrani oriental, l’interior d’Hispània i Europa Central. D’entre aquestes noves campanyes militars destaca la conquesta de la Gàl·lia, que un jove i ambiciós cònsol romà, Juli Cèsar, narrà en una de les obres literàries més importants de l’antiguitat: la Guerra de les Gàl·lies.


La crisi de la República

Les conquestes van aportar a Roma grans riqueses, però van originar enormes desigualtats socials. Els patricis es van enriquir amb els botins de guerra, el cobrament d’impostos, la compra d’esclaus (presoners de guerra) i l’explotació de grans finques rústiques (latifundis).

Com a conseqüència, bona part dels agricultors plebeus es va arruïnar en caure en picat el preu dels productes agraris (cada vegada més barats, al haver més terres i més esclaus controlats per Roma). Això va donar lloc a conflictes socials, com ara la revolta dirigida pels germans Grac (segle II a.C.), que buscaven un repartiment més equitatiu de la riquesa. Els líders plebeus van ser durament reprimits i, sufocada la revolta, els patricis s’encarregaren de dissenyar polítiques per tal de mantenir contents als plebeus sense tindre que repartir la seua riquesa; es tracta del panem et circenses; és a dir, les polítiques de pa i circ, que consistien en entregar gra de manera gratuïta als plebeus (annona) i de celebrar espectacles públics que els mantingueren entretinguts.

Una altra de les conseqüències de les revoltes populars de finals de la República fou la creixent importància dels caps militars a qui els magistrats lliuraren cada vegada més i més poder. Tot i que gràcies a això foren capaços de sufocar alçaments com la revolta d’esclaus liderada per Espartac (73 a.C.), els enfrontaments pel poder entre caps militars acabaren convertint-se en una sèrie de guerres civils que debilitaren la República.

Juli Cèsar, el camí cap a l'Imperi

Juli Cèsar fou elegit cònsol l’any 59 a.C., i l’any següent, governador i cap militar de diverses províncies. Els seus èxits militars van ser extraordinaris, i gaudia del suport dels plebeus. L’any 44 a.C. es va fer nomenar dictador vitalici.

Una part dels senadors veien en Cèsar un gran perill. Cada vegada concentrava més poders a les seues mans, i temien que, amb el suport de la plebs, acabara proclamant-se rei i eliminant les institucions republicanes.

Una conjura de senadors va assassinar Juli Cèsar a les portes del Senat de Roma el dia dels idus de març (15 de març) de l’any 44 a.C.

4. L'imperi romà (27 a.C. - 476 d.C.)

A la mort de Cèsar la segueixen noves guerres civils. Finalment, el fill adoptiu d’aquest, Octavi August, aconsegueix vèncer als seus rivals i es fa nomenar imperator (terme que podria traduir-se al valencià com “sobirà”). Amb el seu govern s’inicia l’última etapa de la història de la Roma antiga, l’Imperi, que s’estén fins la caiguda de l’Imperi romà d’Occident (476 d.C.).

El poder de l'emperador

L’emperador concentrava en la seua persona els més alts càrrecs civils, religiosos i militars: era pontífex màxim, cònsol, tribú de la plebs… i comptava amb el suport d’un enorme exèrcit de més de 300.000 soldats. El Senat, els magistrats i els comicis van continuar existint, encara que ara eren designats per l’emperador i tenien un paper simbòlic.

Els romans eren contraris a la monarquia (la relacionaven amb els temps de Tarquini el Superb), però, farts de guerres civils i la inestabilitat, van acceptar el nou sistema polític proposat per August.

En morir August es va proclamar la seua divinitat i es va organitzar el culte imperial. Els emperadors es van convertir a partir d’aleshores en déus als quals calia rendir culte. Tot i que els romans eren religiosament molt tolerants i permetien a la gent d’arreu l’imperi creure en els seus propis déus, el culte a l’emperador es va convertir en obligatori.

La pax romana i l'Alt Imperi (segles I i II d.C.)

Amb els successors d’August, durant els segles I i II d.C., un període que coneixem com pax romana, l’Imperi va assolir el seu període de major prosperitat i, amb l’emperador Trajà, la seua màxima extensió territorial, una vegada conquerides Dàcia, Mesopotàmia, Armènia i Síria. Els territoris que es van incorporar a l’Imperi es van organitzar en províncies, que tenien al capdavant un governador.


La pax romana es va caracteritzar pel manteniment de la pau gràcies a la protecció que les legions exercien en les fronteres exteriors (limes); per una prosperitat econòmica associada al comerç, la fundació de ciutats i l’ampliació de la xarxa de calçades; i per la manca de conflictes socials.

Gràcies al comerç, la llengua i cultura romanes s’expandiren arreu l’Imperi en un procés que coneixem com a romanització. La unificació i integració de tots els habitants de l’imperi es va completar l’any 212 d.C., quan l’emperador Caracal·la va concedir la ciutadania romana a tots els habitants de l’Imperi.

En aquest període, en una de les províncies orientals de l’imperi, en la regió de Palestina, va sorgir una nova religió, el cristianisme, que es basava en les ensenyances de Jesús de Natzaret. La cristiana era una religió monoteista que només reconeixia l’existència d’un Déu i que no respectava la divinitat dels emperadors, per la qual cosa va ser perseguida per Roma.

La crisi del segle III i el Baix Imperi (segles III - V d.C.)

A partir del segle III d.C. l’Imperi va entrar en crisi. Les fronteres es van tornar insegures pels atacs dels pobles germànics que vivien més enllà del limes.

A aquests problemes s’hi van sumar els econòmics. La falta d’esclaus, en acabar-se les conquestes, va provocar un descens de la producció agrícola i, els atacs dels pobles bàrbars van tallar vies de comunicació i van paralitzar el comerç. A més, en aquest període de crisi, era difícil recaptar impostos i els ingressos de l’Estat van disminuir fins el punt que algunes legions començaren a rebel·lar-se al no rebre els seus salaris.

L’autoritat imperial es va afeblir, les revoltes van ser cada vegada més freqüents i alguns emperadors van acabar sent assassinats. Els caps militars, per contra, van veure augmentat el seu poder i l’exèrcit es va convertir en la màxima autoritat en les províncies imperials.

La inestabilitat econòmica va mutar en crisi social. Els déus, creences i normes existents fins aleshores semblava que ja no servien. Molts romans van admirar el valor que mostraven els màrtirs cristians i es van convertir al cristianisme. L’any 313 d.C., l’emperador Constantí va autoritzar la pràctica de la religió cristiana amb l’Edicte de Milà i ell mateix es va passar al cristianisme. L’any 380 d.C., amb l’Edicte de Tessalònica, l’emperador Teodosi va convertir el cristianisme en la religió oficial de l’Imperi.

La fi de l'Imperi romà d'Occident

Per tal de facilitar la defensa de l’Imperi, l’any 395 d.C., l’emperador Teodosi el va repartir entre els seus dos fills: Arcadi i Honori. A partir d’aquest moment, l’imperi va quedar dividit en dos, l’Imperi romà d’Occident, amb capital en Ravenna, i l’Imperi romà d’Orient, amb capital en Constantinoble, a l’Estret del Bòsfor.

L’Imperi romà d’Occident continuà sent castigat pels atacs dels pobles bàrbars, empentats alhora pels huns, un poble arribat d’Àsia central. Finalment, l’any 476 a.C., un cabdill bàrbar anomenat Odoacre es feu amb el control de Roma i destituí el seu últim emperador, Ròmul Augústul, que només era un xiquet. És la fi de l’Imperi romà d’Occident i l’inici de l’Edat mitjana a Europa.

En canvi, a l’Imperi d’Orient, també conegut com Bizanci, més ric i poblat, els emperadors van poder mantenir la seua autoritat i van aconseguir defensar les fronteres dels atacs bàrbars. Aquest imperi perviurà durant tota la Edat mitjana i no desapareixerà fins l’any 1453 d.C.