La civilització grega va nàixer a les costes de la península Balcànica, les costes d’Àsia Menor i les illes del Mar Egeu. Els grecs es van organitzar en ciutats-estat independents (polis), però compartien una mateixa llengua, religió i cultura, i un mateix territori, que van anomenar Hèl·lade. La més famosa d’aquestes polis fou la ciutat d’Atenes, que desenvolupà un nou sistema polític: la democràcia.
A partir del segle VIII a.C. els grecs començaren a fundar colònies en les costes mediterrànies i, amb Alexandre el Gran, al segle IV a.C., la cultura grega s’estengué cap a l’Orient.
1. Els grecs i l'Hèl·lade
Els grecs eren una barreja de pobles que, des del II mil·lenni a.C., s’havien anat instal·lant en successives onades sobre la península Balcànica, les costes d’Àsia Menor i les illes del Mar Egeu. Podem parlar d'una civilització grega ja des del segle VIII a.C., quan s'inicia el seu període arcaic.
El món grec estava organitzat en ciutats-estat anomenades polis, que eren independents entre sí i dominaven el territori del seu voltant. Cadascuna d’elles tenia lleis, moneda i exèrcit propi. Tampoc la forma de govern era comuna entre les diferents polis i sovint les rivalitats entre elles donaven lloc a enfrontaments i guerres. No obstant les seues diferències, el conjunt dels grecs, que compartien llengua, religió i cultura, es sentien membres d’una mateixa civilització; una civilització que anomenaven Hèl·lade (“país dels hel·lens”).
Uns orígens comuns
Les primeres cultures que van sorgir a les terres que vorejaven el Mar Egeu van deixar una empremta important:
- A l’illa de Creta, vora el III mil·lenni a.C., va sorgir la cultura minoica. El poble minoic era pacífic i les seues ciutats no tenien muralles. La més important era Cnossos, les restes de la qual han arribat fins avui. Els minoics vivien del comerç marítim i de l’exportació de ceràmica, oli, vi i cereals, que intercanviaven generalment per metalls. La seua activitat comercial els posà en contacte amb els egipcis, dels quals aprengueren la tècnica de l’escriptura. Vora el 1500 a.C. l’erupció del volcà de l’illa de Thera causà enormes destrosses en Creta i la civilització minoica entrà en decadència.
- Al Peloponès (la península més meridional de Grècia), els aqueus van crear la cultura micènica, que es desenvolupà entre el 1600 i el 1200 a.C i que rep aquest nom perquè la seua ciutat més important era Micenes. Els micènics eren un poble guerrer que dominava la metal·lúrgia del bronze. Les seues ciutats estaven emmurallades i presentaven una zona elevada i fortificada anomenada acròpolis (“ciutat elevada”). Els micènics o aqueus són els protagonistes de la Ilíada, el famós poema èpic d’Homer que narra la guerra entre aqueus i troians. Cap al 1200 a.C. l’arribada dels anomenats “pobles del mar” (entre els quals es trobaven els doris, que dominaven la metal·lúrgia del ferro) feren entrar en crisi als micènics i iniciaren un període que els historiadors i historiadores han anomenat “època obscura”, un període de decadència del qual quasi no conservem cap font històrica.
Una mateixa llengua i una mateixa cultura
El conjunt dels grecs parlaven una mateixa llengua (el grec) que els distingia dels qui no la coneixien, als que anomenaven bàrbars. Es tractava d’un alfabet sil·làbic que introduïa per primera vegada les vocals.
La literatura grega va ajudar a difondre una mateixa cultura que tots els grecs coneixien i compartien. Els poemes d’Homer (segle VIII a.C.) els van proporcionar una història comuna perquè explicaven els orígens i les gestes dels seus avantpassats:
- La Ilíada narra la guerra entre grecs i troians com a conseqüència del rapte d’Hel·lena, esposa del rei d’Esparta, per part de Paris, príncep de Troia.
- L’Odissea explica les aventures d’Ulisses, rei d’Ítaca, en el seu viatge de tornada a casa després de la guerra de Troia.
Uns mateixos déus i ritus
Els grecs eren politeistes i creien en l’existència de nombrosos déus, que guiaven i ordenaven les seues vides.
Els déus es representaven amb forma humana (antropomorfa) i vivien en el mont Olimp, la muntanya més alta de Grècia. Tots ells tenien passions, vicis i virtuts, com els éssers humans, però a diferència d’aquests, tenien un poder infinit i eren immortals. També creien en les virtuts extraordinàries dels herois, nascuts de la unió entre els déus i els mortals. L’heroi grec més conegut és Hèracles, fill del déu Zeus i d’una dona mortal anomenada Alcmena. Les històries i llegendes dels déus i herois grecs reben el nom de mites.
Per tal d’honrar els déus es celebraven festes religioses, culturals i esportives que aplegaven a tots els grecs. Eren les festes panhel·lèniques, que tenien lloc prop de grans santuaris com el de Zeus a Olímpia i el d’Apol·lo a Delfos.
Unes mateixes formes de vida
Els grecs tenien uns mateixos costums i formes de vida i vestien i s’alimentaven de manera molt semblant.
Al camp, els camperols conreaven el blat, la vinya i l’olivera (trilogia mediterrània) i tenien cura de les ovelles, les cabres i els porcs. En la ciutat, eren artesans i comerciants i participaven en la vida política de la polis.
Les cases dels grecs eren humils, tenien una sola planta i estaven fetes amb materials pobres com el fang i la fusta. Açò s’explica perquè els homes grecs feien vida, principalment, fora de casa: si eren rics passaven el dia fent política a l’àgora, vigilant els seus negocis, entrenant per a la guerra o socialitzant en els banys, les barberies, els gimnasos o els teatres; quant als pobres, passaven el dia realitzant dures tasques manuals com l’agricultura, la ramaderia o l’artesania.
Les dones, per la seua banda, quasi no eixien de casa i es dedicaven a la seua administració i a l’educació dels fills i filles. Estaven sotmeses a l’autoritat del seu pare, marit o fill (en cas que el marit haguera mort). Es tracta d’un clar exemple de societat patriarcal; és a dir, un model de societat en què els homes tenen poder sobre les dones.
2. La polis i els sistemes polítics en l'antiga Grècia
Les polis gregues s’assemblaven molt entre si, encara que tenien sistemes polítics molt diferents (hi havia règims monàrquics, tirànics, oligàrquics, democràtics...).
Les ciutats-estat gregues
Com ja sabem, el món grec s’organitzava en xicotetes ciutats–estat independents, anomenades polis. Cada polis tenia les seues lleis, la seua moneda, el seu exèrcit i el seu govern. L’etimologia de la paraula política deriva de la unió de polis i ètica (norma de la ciutat).
Les polis estaven formades per la ciutat principal (polis) i els pobles i els camps propers del voltant (chora). Acostumaven a estar emmurallades i tenien una estructura urbana molt semblant:
- La part alta, o acròpolis, constituïa una ciutat emmurallada que aplegava els principals edificis religiosos. Els habitants de la polis s’hi podien refugiar en cas de perill
- La part baixa, o asty, s’organitzava en barris on s’agrupaven les cases. Al centre hi havia l’àgora, una plaça on s’instal·lava el mercat i que estava envoltada d’edificis públics (religiosos, polítics, comercials).
L’àgora constituïa el centre de la vida comunitària, per la qual cosa era molt freqüentada pels ciutadans. Allà hi compraven, visitaven el barber, participaven en actes religiosos o simplement xerraven amb els seus conciutadans.
Els sistemes polítics en l'antiga Grècia
Segons la forma de govern, les polis es podien definir en monarquies, oligarquies, tiranies i ciutats democràtiques.
- Les més antigues polis gregues començaren per organitzar-se en sistemes polítics monàrquics. El rei pertanyia a l’aristocràcia i era assessorat per un consell d’aristòcrates (aristoi, en grec, significa “els millors”). El càrrec era vitalici i es transmetia per herència. En tot cas, eren els terratinents els que tenien el poder perquè controlaven les poques terres per a llaurar que hi havia. A poc a poc, els rics terratinents es van constituir en aristocràcia guerrera i van eliminar la monarquia.
- En les polis en què els aristòcrates feren fora la monarquia s’implantaren règims oligàrquics, que significa “govern d’uns quants”. Aquesta aristocràcia estava formada per un número reduït de grans propietaris agrícoles que constituïen, alhora, l’elit guerrera de la polis. En algunes d’aquestes polis els altres ciutadans podien reunir-se en assemblea però les seues opinions només eren escoltades. Durant el segle VI aC, en algunes polis es van produir revoltes socials greus contra el poder dels aristòcrates pel naixement d’una classe comerciant que disputava el poder als antics terratinents.
- Cal afegir que, en moments de crisi, algunes polis implantaren règims tirànics en què un tirà (tyrannos, en grec, vol dir “amo”) imposava la seua voluntat després de prendre el poder per la força, sovint amb el suport del poble, la vida del qual pretenien millorar mitjançant polítiques de redistribució de la riquesa.
- En Atenes, les demandes de més participació política van donar lloc a reformes socials i polítiques a favor del poble. Durant el segle VI aC, diferents reformadors van anul·lar l’esclavitud per deutes i van introduir el dret de tots els ciutadans a participar en el govern de la ciutat. Aquestes reformes van culminar amb la instauració d’una nova forma de govern coneguda com a democràcia (demos significa poble; i kratos, poder; és a dir, poder del poble), en la qual el poder era exercit pel conjunt dels ciutadans.
Combatre per la polis
A totes les polis els preocupava la defensa del seu territori, tant d’altres polis veïnes com dels pobles estrangers o bàrbars.
Per aquesta raó els homes ciutadans prenien el compromís de convertir-se en soldats en cas de necessitat. Els més adinerats es podien comprar el seu equip militar i passar a ser hoplites, la principal força a peu dels exèrcits grecs.
La panòplia hoplítica (el conjunt d’armes i armadura que portava un hoplita) constava de casc, cuirassa de bronze, túnica, gamberes, escut rodó (anomenat hoplon, d’on prové el mot hoplita), llança i espasa de ferro.
3. La Grècia arcaica i les colonitzacions gregues
A partir del segle VIII a.C. s’inicia el primer període de la història de Grècia, la Grècia arcaica. Aquest període es caracteritza per la inestabilitat econòmica de Grècia i per les colonitzacions (alguns grecs abandonen l’Hèl·lade per fundar noves ciutats al voltant del Mediterrani i del Mar Negre). Aquestes colonitzacions van fomentar el comerç i van difondre la cultura grega més enllà de l’Hèl·lade.
Les causes de les migracions
L’extensa costa grega i el gran nombre d’illes van fer dels grecs uns experts navegants. El mar havia estat sempre la seua principal via de comunicació i de comerç, de manera que el vincle dels grecs amb la mar va facilitar, sens dubte, l’emigració.
No obstant, el fet que va portar molts grecs a abandonar els seus llocs d’origen fou l’augment de població de les polis, a partir del segle VIII a.C., i la falta de terres per conrear.
Llauradors que no tenien terres, ciutadans que tenien por de caure en l’esclavatge per deutes, persones que fugien de governs tirànics, comerciants que volien ampliar els seus mercats i mariners amb desigs d’aventures formaven les expedicions que sortien de les polis.
Les colònies gregues
Els emigrants grecs van recórrer les costes a la recerca de llocs adequats per establir-s’hi i fundar una nova ciutat o colònia, que, tot i ser independent, mantenia una relació especial (econòmica i afectiva) amb la polis de partida dels colons, anomenada metròpoli. En els nous emplaçaments, conreaven la terra, comerciaven amb els indígenes i extreien primeres matèries.
Els territoris triats tenien unes característiques comunes: bon accés per mar, un emplaçament fàcil de defensar, proveïment d’aigua i proximitat als poblats indígenes amb els quals pogueren comerciar.
La zona més important de colonització grega a la Mediterrània va ser el sud d’Itàlia i Sicília (Magna Grècia), encara que també van fundar ciutats en el nord-est d’Àfrica i les costes del sud-est de l’actual França i l’est de la Península Ibèrica. Ciutats com Empúries (Empòrion), en Catalunya, o Dénia (Hemeroscopèon), al País Valencià, foren, originalment, colònies gregues.
Durant el segle V a.C., Grècia viu la seua etapa més esplendorosa a nivell econòmic, polític i cultural. Un altre fenomen característic d’aquest període és la guerra: els grecs s’enfronten, en primer lloc, contra un enemic exterior, el poderosíssim Imperi Persa, en les Guerres Mèdiques; i, en segon lloc, entre ells mateixos, en les Guerres del Peloponès, en què s’enfronten Atenes i Esparta.
Atenes
En Atenes els abusos de l’aristocràcia van generar revoltes socials. Per fer-ne front, a començament del segle VI a.C., el legislador Soló va implantar una sèrie de reformes que més avant van acabar per instaurar una democràcia. L’aristocràcia va acceptar compartir el seu poder amb les persones lliures, que es van convertir en ciutadans: tenien els mateixos drets polítics a canvi de pagar impostos i servir en l’exèrcit o la flota.
La democràcia atenesa era molt limitada, perquè només podien participar en els afers públics els ciutadans, és a dir, tots els homes lliures, majors d’edat, nascuts de pare ciutadà i mare atenesa. Els ciutadans estaven protegits per la llei i eren una minoria, ja que ni les dones, ni els estrangers (metecs), ni els esclaus tenien drets civils.
Les institucions més importants a Atenes van ser:
- L’Assemblea o Ekklesia. Assemblea de ciutadans que votava les lleis, controlava els pressupostos, declarava la guerra i elegia magistrats.
- Els magistrats. Aplicaven les decisions de l’Assemblea, que els nomenava durant el període d’un any. Hi havia diferents magistratures, com la dels estrategs, que dirigien l’exèrcit; els arconts, que governaven la ciutat; o els tresorers, que gestionaven la hisenda de la polis.
- El Consell dels Cinc-cents o Bulé. Tenia com a funció preparar les lleis i vigilar els magistrats. Els seus membres s’elegien per sorteig.
- Tribunals o Heliea. Tenia com a funció impartir justícia. Els seus membres també s’elegien per sorteig.
La democràcia atenesa era una democràcia directa, en la qual els ciutadans decidien directament (sense representants) sobre cada assumpte que concernia a la polis.
Pèricles va ser el polític més important de l’època clàssica: va refermar l’hegemonia política i econòmica d’Atenes, va embellir la ciutat amb la construcció de grans monuments i va atreure també nombrosos intel·lectuals i artistes.
Esparta
Contràriament al que passava a Atenes, a Esparta el sistema polític va ser sempre una oligarquia; és a dir, que el poder va estar sempre a les mans d’un grup reduït de persones. Els espartans dedicaven tota la seua vida a l’entrenament militar: se’ls educava en valors com ara l’honor, el valor i la disciplina.
Esparta tenia òrgans de govern propis, ben diferents als d’Atenes. Les seues principals institucions eren:
- Dos reis (diarquia). Dirigien els exèrcits i els actes religiosos.
- Cinc èfors. Mantenien la seguretat, vigilaven els reis i presidien els tribunals.
- Assemblea o Apella. Era la reunió dels ciutadans que tenien drets polítics: estaven excloses les persones lliures (periecs), les dones, els esclaus (ilotes) i els estrangers. Tenia poc poder.
- Vint-i-huit ancians o Gerúsia. Presentaven els seus projectes a l’Apella.
Les guerres mèdiques
Al segle V a.C., Pèrsia era la principal potència del món antic. Amb el seu rei Cir II, els perses (a qui en Grècia anomenaven medes) van anar conquistant territoris fins a crear un imperi immens que s'estenia des d'Àsia Menor fins a l'Índia. Pèrsia va voler sotmetre Grècia però es va trobar amb una aliança de les polis (dirigides per Atenes i Esparta) en les anomenades guerres mèdiques (499 a.C. - 449a.C.).
En la primera guerra mèdica el rei persa Darios I va aconseguir sotmetre diverses polis d’Àsia Menor però quan va intentar conquerir Atenes, va ser derrotat en la batalla de Marató. En la segona guerra mèdica, Xerxes II, fill de Darios, va tornar a marxar contra Grècia, aquesta vegada amb exèrcit colossal. Va vèncer els grecs (dirigits per l'espartà Leònides), al pas de les Termòpiles, però la seua flota va ser derrotada en la batalla de Salamina per l’aliança grega. Sense naus, els perses es va retirar.
La victòria sobre els perses va donar a Atenes un paper dominant sobre les altres ciutats gregues. Totes elles van formar la Lliga de Delos, una associació dirigida per Atenes que tenia la finalitat de contrarestar una possible nova agressió persa. Quan algunes polis, cansades del domini abusiu d’Atenes, van voler abandonar l’aliança, aquesta ho va impedir per la força. A més, va traslladar el tresor de la Lliga a la ciutat d’Atenes i va obligar les altres polis a pagar tribut. Els impostos recaptats van servir perquè Atenes poguera construir el Partenó i noves estàtues dedicades als déus, a més de permetre als seus ciutadans dedicar-se a la política i la filosofia. La Lliga s’havia convertit en un imperi atenenc.
Les guerres del Peloponès
Esparta s’oposava a l’hegemonia atenenca i va encapçalar una coalició de ciutats per tal d’enfrontar-se amb Atenes (Lliga del Peloponès).
Es van iniciar així les guerres del Peloponès (431-404 a.C.), un conflicte llarg i especialment dur. L’estratègia d’Atenes era defensiva, aprofitant la seua superioritat naval. Per la seua banda, Esparta volia aprofitar la seua superioritat en terra i va atacar l’Àtica, assolant els seus camps de cultiu. La guerra va concloure, finalment, amb la derrota d’Atenes i els seus aliats; tant la ciutat d’Atenes, que va quedar completament devastada, com el seu sistema democràtic, van entrar en crisi.
En general, les guerres van desgastar enormement les polis gregues, tant a nivell econòmic com demogràfic. És la fi de l’esplendor de la Grècia clàssica.
El debilitament de Grècia al llarg segle IV a.C. permeté als macedonis, un poble situat al nord de Grècia i considerat pels hel·lens com a semi-bàrbar, créixer en importància. Sota els regnats de Filip II i Alexandre el Gran es feren amb el control de Grècia i es llançaren a la conquesta d’Orient.
El regne de macedònia
El rei Filip II de Macedònia (un regne situat al nord de Grècia), aprofitant l’enfrontament entre les ciutats gregues (a les guerres del Peloponès), es va llançar a la conquesta de Grècia amb un potent exèrcit; aquest, organitzat en falanges com els exèrcits grecs, comptava amb una nova arma, unes llances llargues anomenades sarisses, i el suport d’unitats d’infanteria lleugera i cavalleria.
Cap a l’any 338 aC va aconseguir el domini de tota Grècia. Apunt d’iniciar la guerra contra Pèrsia, Filip II va ser assassinat i el va succeir Alexandre (alumne del filòsof Aristòtil que va obtindré l’epítet de el Gran) l’any 336 aC.
L'Imperi d'Alexandre
Va unificar tot el conjunt de ciutats gregues per conduir-les a la conquesta de l’Imperi Persa que havia planificat el seu pare. Alexandre el Gran, amb 22 anys va dirigir el seu exèrcit contra la gran Pèrsia.
Les seues forces eren inferiors en número però el seu valor i astúcia van servir no només per a dominar els perses, sinó per arribar als confins del món oriental (l’Índia). El seu objectiu era crear un únic imperi de base cultural grega, però on cada territori conservés els seu sistema polític i social.
Els regnes hel·lenístics i Alexandria
No obstant, Alexandre morí prematurament (323 aC) i els seus generals lluitaren entre ells per controlar l’imperi. Finalment, cadascun es quedà amb un territori i es proclamà rei. Coneixem aquestos com a regnes hel·lenístics: Egipte, Macedònia, Mesopotàmia, etc.
Alexandria, fundada pel mateix Alexandre a Egipte, es convertí en la ciutat més important de la seua època, plena de temples i de monuments, amb un far enorme, una impressionant biblioteca i un gran port de mar que la convertiren en la ciutat més gran del món grec.
Als territoris conquerits, la cultura i la religió gregues es mesclaren amb les cultures i les religions orientals dels conquistats, cosa que va donar lloc a un fenomen cultural que coneixem amb el nom d’hel·lenisme.
A partir del segle II a.C., els regnes hel·lenístics van ser conquerits un a un per una nova potència militar que es faria amb el control de bona part del món conegut pels antics: Roma.