Unitat 6. Al-Andalus i els regnes cristians peninsulars

 


La conquesta musulmana de la península ibèrica a partir del 711 i fundació d'Al-Andalus fan de la història medieval de la península ibèrica quelcom especialment interessant. Mentre que en la resta de territoris d'Europa occidental la població era fonamentalment cristiana, en la península ibèrica trobem un mosaic de regnes cristians que, sorgits a partir del segle VIII en la franja nord peninsular, conviuen amb els veïns musulmans del centre i del sud. La relació entre Al-Andalus i aquestos regnes cristians constituirà un dels principals fils conductors de la història medieval peninsular.

1. L'islam a la Península Ibèrica: Al-Andalus

L’any 711, els exèrcits musulmans, formats per berbers (tribus del nord d'Àfrica) dirigits per àrabs, van arribar a la península Ibèrica a petició d'una de les faccions visigodes en el procés de divisió interna i debilitat del regne visigot.
Expansió musulmana per la península Ibèrica

Els exèrcits dirigits per Tariq i Musa, van dominar la Península en pocs anys. Com quan arribaren els visigots, els musulmans no eren nombrosos, però la població no es va resistir i els nobles van pactar per conservar les terres i el poder, configurant els nouvinguts el territori conegut com a al-Àndalus

Només la zona muntanyosa d’Astúries va escapar al nou poder de la península. Allà es refugiaren guerrers visigots i pobles autòctons que amb el temps seran el focus dels regnes cristians.

Al 751, amb l'arribada a al-Àndalus del darrer descendent omeia, Abderraman I, començarà l'emirat omeia de Còrdova, independent del Califat abbassí de Bagdad. La inestabilitat política, tribal i social de l'etapa va estar acompanyada per una bonança econòmica i cultural.

Del califat de Còrdova als regnes de taifes

Els principals regnes de taifes al segle XI
L'any 912 arribà al poder Abderraman III el qual va dominar militarment els regnes cristians que atacaven al-Àndalus, tanmateix, els obliga a pagar tributs, imposà la seua autoritat i garantí el comerç.

En el 929 Abderraman es va independitzar de l'autoritat religiosa abbassí i es va proclamar califa, així va néixer el Califat de Còrdova. Va ser l'etapa de màxima esplendor d'al-Àndalus: gran expansió econòmica i es va frenar els cristians, especialment sota el califa Almansor.

Però, a partir del 1008, el Califat va patir divisions internes, fragmentant-se en 25 regnes independents, les taifes (regnes). Fins al segle XIII anaren perdent terreny i foren conquerits pels cristians, tot i l'ajuda que els van prestar els almoràvits i els almohades.

De totes, la taifa de Granada va ser l'única en mantenir la independència, donant lloc a l'esplendorós regne nassarita de Granada fins a finals del segle XV, quan va ser conquerit pel Regne de Castella, posant fi a gairebé 800 anys de presència musulmana en terres peninsulars, més temps que els romans i molt més que els visigots.
El regne nassari de Granada al segle XV

Economia i societat andalusines

La ciutat era el centre econòmic. Allà es desenvolupava l'artesania, associada als socs (mercat) i al comerç amb Europa, el Nord d'Àfrica i l'Orient. Tot i això, la població es dedicava majoritàriament a l'agricultura, en la qual els musulmans introduïren noves tècniques de regadiu i nous cultius (arròs, cítrics...).

Socialment, al-Àndalus estava formada per humils berbers i els àrabs, que eren la majoria governant, l'elit política i social. Finalment, la majoria de la població era muladí, que eren els convertits a l'islam, mentre que els que no s'havien convertit eren els mossàrabs, hispanovisigots cristians, i els jueus.

L'art d'Al-Andalus

  • L’art d’Al-Andalus segueix aquestes característiques generals però fa algunes aportacions pròpies, com ara l’ús d’arcs de ferradura i lobulats (hispanovisigot) i de voltes nervades en arquitectura. 
  • Cal esmentar edificis com la mesquita de Còrdova, l’Aljaferia de Saragossa, el Palau de l’Alhambra, etc.

Cúpula de la maqsura de la Mèsquita de Còrdova


2. La formació dels regnes cristians peninsulars

Quan els exèrcits musulmans van conquerir la península ibèrica, una estreta franja al nord peninsular va romandre independent. Els primers emirs andalusins van permetre que s’hi quedaren a canvi que pagaren tribut.

No obstant, al llarg del segle VIII els conflictes interns de l’emirat dificultaren el cobrament d’impostos i els territoris del nord peninsular aprofitaren la situació per convertir-se en autèntics nuclis de resistència front a la dominació islàmica, arribant fins i tot a acollir població hispano-visigòtica provinent del sud.

Al nord-est de la península, junt als Pirineus, la descomposició de l’imperi carolingi arran el Tractat de Verdun (843) propiciarà la formació de diversos regnes i comtats feudals.

2.1. La formació del regne d’Astúries

Tot i que part de la historiografia espanyola parla de l’existència d’un rei anomenat Pelagi, que teòricament derrotà als musulmans en Covadonga l’any 722, l’absència de fonts primàries contrastades no ens deixa altra opció que considerar-lo un personatge llegendari.

Allò cert, però, és que una estreta franja de territori, entre les muntanyes d’Astúries i la vessant cantàbrica, va mantenir la seua independència respecte Al-Andalus. En un principi estigueren obligats a pagar tribut als musulmans del sud, però aprofitaren períodes de debilitat andalusina per deixar de fer-ho i constituir-se en un regne totalment independent: el regne d’Astúries.

Alfons I (139-757) i Alfons II (791-842) van ser els primers reis d’Astúries. El territori d’aquest regne, si bé es trobava inicialment al voltant de Cangas de Onís, progressivament anà ampliant-se cap a l’oest fins arribar a conquerir bona part de les terres de l’actual Galícia. Arran les conquestes, la cort es desplaçà cap a Oviedo, la nova capital del jove regne.

Per tal de legitimar les seues conquestes, els reis asturians començaren a utilitzar el mot reconquesta, creant així una ficció històrica que els vinculava amb els desapareguts visigots del Regne de Toledo.


2.2. La Marca Hispànica i els primers regnes i comtats pirinencs

Mentre el regne d’Astúries es consolidava, el rei franc Carlemany va dur a terme diverses campanyes militars contra els musulmans en terres hispàniques.

Gràcies a aquestes expedicions, Carlemany va conquerir ciutats com Pamplona, Jaca, Girona i Barcelona, encara que va fracassar a l’intentar conquerir territori més enllà de l’Ebre. Aquest fracàs té a veure amb un intent fallit de prendre Saragossa que es veié agreujat per l’emboscada que uns vascons pararen al seu exèrcit quan tornava cap a casa travessant el congost de Roncesvalles.

Per tal de reforçar militarment la frontera del seu regne, Carlemany va crear una zona defensiva al llarg dels Pirineus: la Marca Hispànica. La Marca -així s'anomenaven els territoris fronterers de l'imperi carolingi- estava fortificada i, per a defensar-la, la dividí en diversos comtats al capdavant dels quals col·locà a un noble fidel que guanyà el títol de comte.

Després de la mort de Carlemany, els comtes començaren paulatinament a convertir el seu càrrec en hereditari i finalment es desvincularen del regne franc. És d’aquesta manera com naixen el Regne de Pamplona, els comtats aragonesos i els comtats catalans.


3. L'evolució dels regnes cristians peninsulars (segles IX - XI)

Entre els segles IX i XI els diferents territoris cristians del nord peninsular començaren a evolucionar i a expandir-se, constituint-se molts d’ells en autèntics regnes cristians.

3.1. De Regne d’Astúries a Regne de Lleó. El Regne de Castella

Durant la segona meitat del segle IX els regnes asturians iniciaren campanyes militars amb l’objectiu d’ampliar els seus dominis. De mica en mica, es feren amb el control de tots els territoris que s’estenien des de la Serralada Cantàbrica fins al riu Duero, una zona deshabitada i erma. Ciutats com Astorga, Lleó, Porto i Zamora passaran a formar part del regne d’Astúries.

Per tal de poder explotar agrícolament aquestes terres, els reis asturs traslladaren allí famílies camperoles del nord i, per tal de poder defensar-les, traslladaren la capital del regne a la ciutat de Lleó, situada més al sud (914). L’augment de població en aquets territoris del sud fou tan destacable que el Regne d’Astúries començà a anomenar-se Regne de Lleó.

Al llarg del segle X els reis lleonesos intentaren estendre els seus dominis fins el riu Tormes, però foren aturats per un cabdill andalusí anomenat Almansor, qui a més saquejà ciutats com Santiago, Lleó i Zamora. D’aquesta manera, l’expansió dels lleonesos fou aturada.

Com que els atacs d’Almansor provenien de l’est, de les actuals terres de La Rioja, Àlaba i Burgos, els reis lleonesos feren construir castells en aquestos territoris, que cediren a membres de la noblesa guerrera. Aquesta regió començà a ser nomenada Castella, terra de castells. Aquestos comtes, com que es trobaven lluny dels reis, començaren progressivament a actuar pel seu propi compte. Durant el segle X, Ferran González, un dels comtes d’aquesta zona, aprofità les disputes internes del Regne de Lleó per unificar els comtats castellans i declarar hereditari el seu títol. Havia nascut el Regne de Castella.

Al llarg del segle XI, Ferran I, fill de Sanç III de Pamplona i rei de Castella es casà amb la princesa del Regne de Lleó i unificà tots dos territoris, sent des d’aleshores rei de Castella i Lleó.



3.2. El regne de Pamplona

El poble dels vascons ocupava una àmplia zona entre els rius Arga i Aragó, afluents de l’Ebre. Des d’allí diferents famílies, com els Aritza i els Ximena, van resistir les pressions dels francs i els musulmans per conquerir el seu territori.

Un membre de la família dels Aritza va aconseguir expulsar de Pamplona els governadors francs que l’habitaven i va constituir un regne independent que anomenà Regne de Pamplona.

3.3. Aragó, de comtat a regne

En les valls d’Ansó, Hecho i Canfranc, la família Aznar Galíndez va aconseguir desfer-se de la dependència dels francs durant el segle IX i va crear el Comtat d’Aragó. A l’est, altres famílies van formar dos comtats semblats: el de Sobrarb i el de Ribagorça. La seua unió durant el segle XI donarà lloc al Regne d’Aragó.

3.4. Els comtats catalans

La part més oriental de la Marca Hispànica estava ocupada per diversos comtats (Barcelona, Empúries...). Cap a la darreria del segle IX, Guifré el Pilós, comte de Barcelona, va annexar als seus dominis la majoria de comtats catalans i va convertir el títol en hereditari. El seu net, Borrel II, deixà de retre homenatge als francs (987) i els comtats catalans s’independitzaren definitivament.

Al llarg dels segles X i XII el comtat de Barcelona s’expandí cap al nord dels Pirineus, d’on incorporà territoris com l’Occitània, i cap al sud, cap a la vall de l’Ebre, territori sota domini musulmà.

3.5. Sanç III el Gran

A principis del segle XI, Sanç III (1004-1035) heretà el regne de Pamplona. Gràcies a polítiques militars i matrimonials aconseguí afegir-hi:
  • Els comtats d'Aragó, Sobrarb i Ribagorça
  • El comtat de Castella, havent-se casat amb Sança, que era l'hereva
  • El Regne de Lleó, perquè les seues tropes el van ocupar aprofitant divisions internes.
Durant el seu regnat, el seu reialme assolí l’hegemonia entre els regnes hispànics, establí relacions comercials amb altres regnes europeus i fomentà el pelegrinatge a Santiago. Per aquestes raons se’l coneix com Sanç III el Gran.

A la seua mort, dividí el regne entre els seus fills, el que donà lloc a la conformació de tres grans regnes: Castella i Lleó, Pamplona (posteriorment, Regne de Navarra) i Aragó, que, com ja hem dit, acabà incorporant els territoris de Sobrarb i Ribagorça.