Unitat 3. Les primeres civilitzacions: Mesopotàmia i Egipte

 


A partir del IV mil·lenni a.C., al voltant dels grans rius del Creixent Fèrtil de Pròxim Orient, van sorgir les primeres grans civilitzacions urbanes: Mesopotàmia i Egipte. Allà la fertilitat de la terra va afavorir el creixement dels assentaments humans, que amb el temps esdevingueren grans ciutats. En aquestes civilitzacions urbanes no només prosperaren l’artesania i el comerç, sinó que la seua enorme complexitat social i econòmica donà lloc a l’aparició tant de l’Estat com de l’escriptura.


1. Les grans civilitzacions fluvials i l'aparició de l'escriptura

A partir del IV mil·lenni a.C., la fertilitat de les terres riberenques dels rius Tigris i Èufrates, en Mesopotàmia, i del Nil, en Egipte, permeté que els assentaments humans de la zona començaren a créixer; a més, l’aparició d’un excedent econòmic d’origen agrari (és a dir, l’existència d’una part sobrant de la collita) facilità l’aparició de l’artesania i el comerç

El fet que la terra fèrtil de ribera fora el principal motor econòmic d’aquestes societats feu que les tasques de mesura dels camps i la construcció de cisternes, canalitzacions i dics de contenció d’aigua es convertiren en imprescindibles. Gràcies a la realització i perfeccionament d'aquestes tasques es desenvoluparen enormement el càlcul, la geometria i l’escriptura. El desenvolupament del comerç reforçà encara més la importància d’aquestes ferramentes, que es convertiren en quelcom essencial per a la supervivència d’aquestes societats. 

L’escriptura aparegué de manera simultània (en torn al 3.000 a.C.) en les dos civilitzacions, però adoptà formes gràfiques molt diferents: cuneïforme (un sistema de més de 2.000 signes sil·làbics que es traçaven amb un punxó sobre taules d’argila humida) en Mesopotàmia i jeroglífica (un sistema pictogràfic en què diferents imatges representaven sons, paraules o idees) en Egipte.


Com hem dit, els primers escrits van tindre una finalitat pràctica: anotacions per controlar els sistemes d’irrigació, fixar la propietat de la terra, comptabilitzar el volum de les collites, prendre nota de les transaccions comercials i supervisar la recaptació d’impostos.

Més endavant, però, començaren a escriure’s ordres i lleis i es van elaborar els primers codis (compilacions de lleis). També es redactaren textos religiosos i literaris que ens permeten conèixer les creences i costums d’aquestos pobles.

2. Mesopotamia, la terra entre dos rius

Les primeres ciutats-estat 

Entre els anys 3.500 i el 2.000 a.C., a Sumer, a la Baixa Mesopotàmia, es va desenvolupar una important cultura agrària i es van desenvolupar grans ciutats, que es van organitzar com estats independents. 

Aquestes ciutats-estat comprenien una ciutat principal (Ur, Uruk, Èridu, Lagash), que era seu del poder, i alguns poblats, terres de conreu i pastures. Cada ciutat controlava les terres del voltant; així mateix eren independents les unes de les altres i estaven governades per reis. 

L’espai urbà s’organitzava en torn a un palau, en el qual vivien els governants, i d’un temple o ziggurat, dedicat al déu protector de la ciutat. 



Els primers monarques reunien en la seua persona el poder polític, militar i religiós. La seua missió era garantir d’ordre i governar en el nom dels déus. 

Per a fer-ho s’ajudaven de funcionaris, que administraven el regne, supervisaven les collites, controlaven el comerç i imposaven els tributs, i de sacerdots, que tenien cura dels temples. També disposaven d’un exèrcit, ja que les guerres entre ciutats eren freqüents. 

Els primers imperis

A finals del III mil·lenni a.C., algunes ciutats de la Baixa Mesopotàmia es van imposar sobre les altres: primer es va crear el regne d’Akkad (2.335 a.C.) i, més endavant, el d’Ur (2.110 a.C.), la capital de la qual es va convertir en una urbs de més de 200.000 habitants. 

Posteriorment (1.800 a.C.), Babilònia, una ciutat de l’Alta Mesopotàmia, va conquerir tot el territori i va fundar un imperi. Els assiris van crear més tard (1.300 a.C.), en aquesta mateixa zona, un imperi encara més gran, que s’estenia des del Golf Pèrsic fins al Mar Mediterrani. La seua capital era la ciutat de Nínive.


3. L'Antic Egipte

La unificació d’Egipte 

Egipte és un ampli desert travessat per un gran riu, el Nil, que naix a les plujoses terres del llac Tanganyika, ubicat en Àfrica Central.

Podem dividir Egipte en dos grans zones: el Baix Egipte, una extensa vall que es converteix en un gran delta a la desembocadura del Nil, i l’Alt Egipte, una zona àrida on només és possible la vida a l’estreta franja inundada pel riu. 



Durant el V mil·lenni a.C., diverses tribus que vivien disperses pel territori van començar a concentrar-se en les terres riberenques del Nil. En torn al 3.000 a.C., Narmer, rei de l’Alt Egipte, aconseguí fer-se amb el control del Baix Egipte, unificà el país i es coronà faraó (rei) dels dos regnes. Per tal de controlar millor el país, Narmer fundà una nova ciutat, Memfis, al Baix Egipte, que convertí en la capital de l’Egipte unificat.

A partir d’aleshores, el país va estar governat per diferents dinasties de faraons (famílies reials) que, tot i ser d’orígens diversos, es succeïren en el tron egipci durant més de 2.500 anys.

La societat egípcia 

El faraó tenia un poder absolut i governava en nom dels déus. No només era el propietari de totes les terres d’Egipte i qui supervisava totes les obres de canalitzacions i irrigació, sinó que era considerat un símbol de la unificació del país i un déu viu per als egipcis i egípcies. 

Com que el territori egipci era extens, el faraó s’encarregà de dividir-lo en diferents províncies, al front de les quals envià els seus servidors més fidels i eficaços, que es convertiren en governadors, a càrrec dels quals hi havia nombrosos funcionaris, escribes, sacerdots i soldats. Tots ells formaven part del grup de privilegiats

Per davall d’ells es situaven els llauradors, que constituïen la majoria de la població, i els mercaders i artesans que vivien en les ciutats. També hi havia un nombre reduït d’esclaus, estrangers que havien sigut fets presoners en alguna batalla o persones que havien perdut la llibertat com a conseqüència de forts endeutaments. Tots ells formaven el grup dels no-privilegiats.


4. Les religions mesopotàmica i egípcia

En societats com la mesopotàmica i l’egípcia, tan dependents de la naturalesa, la religió tenia un paper fonamental; tant, que podem dir que es tractava de societats teocràtiques: és a dir, societats en què tot girava en torn als déus. En aquestes societats, existien certes persones (reis, faraons) que afirmaven governar en nom dels déus (o que afirmaven formar part, directament, de la divinitat). 

Una altra característica de les religions de Mesopotàmia i Egipte és que eren politeistes; és a dir, que els egipcis i els mesopotàmics creien en l’existència de diversos déus. 

La religió mesopotàmica 

En Sumer hi havia tres déus principals: Anu, déu del cel, Enlil, déu de la terra, i Ea, déu de l’aigua dolça. Anu era el déu principal, donat que fou ell qui derrotà a Tiamat, una deessa primigènia que representava el mar obscur i destructor, i qui convertí el cos d’aquesta en l’Univers. 

Més tard els accadis, els assiris i altres pobles que s’establiren en Mesopotàmia foren introduint nous déus en el panteó sumeri; alguns exemples són Ishtar, Marduk o Asur, entre altres. 

La religió egípcia 

En Egipte la divinitat més venerada era Ra, déu del Sol, al qual es va associar Amon, déu de la ciutat de Tebes (Amon-Ra). Osiris era el déu dels morts perquè, segons explicava la llegenda, després d’haver estat assassinat germà (Seth), va ressuscitar gràcies a les atencions de la seua esposa, Isis, deessa de la fertilitat. Del matrimoni entre Osiris i Isis va nàixer Horus, déu de la guerra. El panteó principal el completaven Anubis, déu de la momificació, i Tot, secretari dels déus i patró dels escribes. 


Com que el Nil era fonamental per a la població egípcia, molts dels seus animals foren divinitzats. Alguns exemples són el cocodril, que anunciava la crescuda del riu; l’ibis, una au que eliminava les serps; i el xacal, que mantenia neta de carronya la ribera del riu. 

Cal assenyalar, per últim, que els i les egípcies creien que els éssers humans estaven formats per un cos i una ànima (ka). Creien que, quan el cos moria, el ka accedia a la vida d’ultratomba en el regne d’Osiris. 

Per a ser acceptat allí, el cos necessitava estar incorrupte i per això eren necessàries sofisticades tècniques de momificació. El ka de la persona morta, una vegada en el món d’ultratomba, era conduit pel déu Anubis front al Tribunal d’Osiris. Allí, aquest déu posava en el plat d’una balança el cor del difunt o difunta i, en l’altre plat, la ploma de Ma’at, deessa de la veritat. A continuació, 42 jutges feien preguntes al ka de la persona difunta i, depenent de les respostes que aquesta donava, el seu cor canviava de mida. Al final del judici, si el cor pensava menys que la ploma, la persona difunta podia gaudir d’una nova vida en el paradís; pel contrari, si el cor pesava més que la ploma, el ka del difunt era devorat per Ammut, un déu part cocodril, part hipopòtam i part lleó, i al difunt o difunta no li era permés el pas al paradís.

5. L'art en Mesopotàmia i Egipte

Gràcies a les manifestacions artístiques dels pobles mesopotàmics i egípci podem comprendre millor la seua organització social, les seues tradicions i el seu sistema de creences. En definitiva, podem dir que mitjançant l’estudi de l’art d’una societat podem comprendre millor la seua cosmovisió o manera d’entendre el món. 

Tenint en compte açò, podem comprovar que l’art mesopotàmic és molt més canviant que l'egipci, donat que diferents pobles foren establint-se en les terres riberenques del Tigris i l’Èufrates i que en Egipte, en canvi, l’art es mantingué inalterable durant mil·lennis. 

L’art mesopotàmic 

L’art mesopotàmic és tan divers com els pobles que s’establiren i fundaren imperis en les riberes del Tigris i l’Èufrates. No obstant, l’ambient bèl·lic que es respirava en la zona feu que la guerra, i no només la religió, fora un dels seus temes principals

La gran aportació de Mesopotàmia a la Història de l’Art i, especialment, a l’arquitectura, fou la invenció de l’arc i la volta, que s’utilitzaren per a cobrir l’espai comprés entre dos murs o columnes. Altres característiques de l’arquitectura mesopotàmica foren la utilització de rajoles cuites i el recobriment de parets amb ceràmiques vidriades de colors vistosos. 

Els ziggurats, temples dedicats als déus protectors de la ciutat, són un dels exemples més significatius de l’arquitectura mesopotàmica i ens permeten observar els seues sistemes d’arcs i voltes. Un exemple de la seua majestuosa tècnica de decoració amb ceràmica vidriada el trobem en la Porta d’Ishtar, una de les huit magnífiques portes d’entrada de la muralla interior de la ciutat de Babilònia. 

En l’escultura destaquen les primitives estàtues sumèries, com la de Gudea, rei de Lagash, que es caracteritzen pel seu hieratisme, simetria i frontalitat. No obstant, el més conegut són els relleus i les esteles, com ara la dels Voltors i la de Naram-Sin, de temàtiques bèl·liques. 

L’art egipci 

La religió és l’absoluta protagonista de l’Art Egipci. L’altra característica fonamental de l’art egipci és que es mantingué invariable durant mil·lennis. 

En l’arquitectura destaquen les tombes i els temples, recintes sagrats de dimensions descomunals. Els temples eren la llar dels déus, però també un espai de coneixement, en els quals es feien observacions astronòmiques i càlculs matemàtics, s’establia el calendari i s’estudiaven les tècniques constructives i hidràuliques. També posseïa enormes extensions de terra i recaptava impostos als llauradors. 

Al contrari que els mesopotàmics, els egipcis no utilitzaven l’arc i la volta, sinó un sistema constructiu basat en columnes que suportaven, mitjançant un arquitrau o llinda, el pes de cobertes planes. Per això anomenem aquesta manera de construir sistema arquitravat. Els seus edificis es construïen amb pedra i tenien un caràcter monumental. Per a decorar els edificis es gravaven relleus i es pintaven escenes als murs. També s’omplien d’escultures, moltes de les quals eren de grans dimensions.


La característiques principals de l’escultura egípcia són la rigidesa, hieratisme i frontalitat de les seues figures. En aquest sentit, s’asemblen molt a les mesopotàmiques. Entre elles podem destacar l'escriba assegut i la Triada de Micerí.

En la pintura i en els relleus escultòrics egipcis trobem figures planes, sense perspectiva ni profunditat. A més, els personatges més importants tenen una mida més gran que els altres i es representen sempre de la mateixa manera: peus, braços i cara, de perfil; mentre que el tronc, es mans i l’ull es representaven de front (cànon de perfil). Usualment representen escenes religioses o de la vida quotidiana, elaborades amb gran realisme. Un bon exemple són les pintures de la tomba de Khnumhotep.

Les piràmides egípcies 

Les tombes egípcies, a l’igual que els temples, tenien unes dimensions colossals. En tots dos casos, aquestes dimensions pretenien expressar la grandesa i el poder dels déus i els faraons. Els faraons, la seua família i els grups socials privilegiats van fer alçar tombes per protegir el l’etern repòs de la seua mòmia. Els més pobres, que no podien sufragar la construcció d’una tomba, es feien sepultar sota l’arena del desert. 

Per a assegurar la vida del cos en el més enllà, a les parets de les tombes es pontaven escenes de la vida quotidiana i del Llibre dels Morts, i a l’aixovar funerari s’hi incloïen figuretes dels servidors, objectes quotidians i valuosos tresors. 

Les primeres tombes eren unes senzilles construccions rectangulars i de poca alçària anomenades mastabes, que amagaven una cambra funerària enterrada en el subsol. La construcció de mastabes més complexes, amb diversos pisos, va conduir als egipcis a construir piràmides escalonades, entre les que destaca la Piràmide de Saqqara.


La construcció de piràmides evolucionà i donà lloc a piràmides perfectes, com les de Kefren, Kheops i Micerí, en l’altiplà de Gizeh, prop de l’actual Caire. Aquestes construccions de grans dimensions havien de servir com a llar eterna per als faraons, A dins, es guardava la mòmia del faraó difunt. Per impedir el robatori i el saqueig de la tomba, l’entrada estava amagada i a l’interior de la piràmide es construïen galeries que conduïen a cambres funeràries falses. Les de veres, plenes de tresors, estaven tapiades per un mur. 


Temps després, per evitar els freqüents saqueigs i robatoris que es produïen en les piràmides, els egipcis començaren a construir hipogeus, grans cambres funeràries ocultes sota terra i profusament decorades amb pintures. El conjunt més interessant el trobem a la Vall dels Reis, a prop de Tebes (Luxor), en el qual destaca la tomba de Tutankamon, trobada intacta l’any 1922.


6. La dona en Mesopotàmia i Egipte

Les societats mesopotàmica i egípcia foren, com totes les societats del món antic, societats patriarcals; és a dir, societats dominades per homes en què les dones eren relegades a un segon pla. No obstant, cal dir que en aquestes societats –i especialment en l'egípcia- les dones gaudiren de quotes de llibertat inimaginables per a societats que aparegueren de manera més tardana, com, per exemple, la greco-romana

La dona en Mesopotàmia 

La societat mesopotàmica era marcadament patriarcal. En general les dones quedaven relegades a un segon pla i en el seu nom moltes vegades actuaven el pare, el marit o els seus germans. Per exemple, el nombre de textos en què es testifica que una dona mesopotàmica comprava, venia, realitzava un contracte, etc. es comparativament molt baix respecte a les mateixes circumstàncies aplicades als homes. 

No obstant, les fonts revelen situacions especials en què algunes dones gaudien de certa independència i capacitat d’actuació política, jurídica i econòmica. Sovint es tracta de dones divorciades i vídues, encara que també trobem casos de dones casades o que depenien dels seus pares que no es deixaren tutelar per aquestos i que tenien cura dels seus propis assumptes i negocis. 

La dona en Egipte 

En l’Antic Egipte, tot i ser també una societat patriarcal, la dona gaudia de quotes de llibertat inimaginables per a la resta de societats del Món Antic. La llei, per exemple, era igual per a dones i homes, aquestes compartien responsabilitats amb el seus marits i rebien l’estatus de “senyora de la casa” (açò últim, que pot parèixer-nos trivial a dia d’avui, no ho és si ho comparem amb la civilització greco-romana, on el pater familias era qui tenia sempre l’última paraula i qui era propietari de la llar). 

Cal assenyalar, a més, que hi hagueren dones que ostentaren el càrrec de faraó. D’entre elles Hatshepsut, que regnà entre 1.490-1.468 a.C., és tal vegada la més important. Altres dones que ostentaren el càrrec de faraó foren Nitokris, Sobekneferu o Cleòpatra VII (sent aquesta última, segurament, la més coneguda), entre altres. Cal dir, però, que aquestes dones havien d’utilitzar la roba masculina corresponent al càrrec, fet que obeïa a un assumpte mític-religiós: el faraó és descendent d’Horus, i els símbols propis d’aquest càrrec obeeixen al mite d’aquest déu.