La caiguda de l’imperi carolingi i les invasions que arrasaren Europa durant els segles IX i X van afavorir l’expansió del feudalisme.
Com que els reis no eren prou forts per defensar els seus territoris, necessitaren de l’ajut de la noblesa guerrera. Els nobles es convertiren en vassalls dels reis i els prestaren ajuda militar a canvi d’un feu i la capacitat de construir castells i mantenir exèrcits propis. Els llauradors, al seu torn, buscaren la protecció militar d’un noble, amb la qual cosa es convertiren en els seus serfs i es comprometeren a treballar les terres del seu feu.
D’aquesta manera, la societat medieval va quedar estructurada en tres estaments: els qui guerrejaven (els nobles), els qui resaven (els eclesiàstics) i els qui treballaven (els camperols).
1. La societat medieval
Amb la caiguda de l’imperi carolingi (843) s’estén per Europa occidental una nova manera d’organitzar la societat: el feudalisme.
En aquest nou sistema els reis deleguen part del seu poder en els nobles, que es converteixen en vassalls seus. A canvi de fidelitat i d’ajuda militar els nobles rebien un territori o feu i es converteixen en senyors feudals. Per a cultivar aquestes terres els nobles acullen i es comprometen a protegir llauradors, que es converteixen en serfs.
1.1. Les invasions dels segles IX i X
Entre els segles IX i X una sèrie de pobles invasors assolen les terres d’Europa occidental. Es tracta dels normands o vikings, que destrueixen poblats i saquegen monestirs del nord d’Europa; de pirates musulmans que inicien campanyes de pillatge pel Mediterrani; i dels hongaresos, que saquegen les terres d’Europa central.
Aquestes invasions fan palesa una realitat: els monarques europeus son dèbils i no són capaços de protegir la població, recaptar impostos i mantenir un exèrcit estable. Per a poder governar necessiten el suport dels nobles, amb els quals estableixen un sistema de relacions personals que anomenem vassallatge.
Per tal de protegir-se les famílies camperoles sol·liciten la protecció de la noblesa i no de la monarquia, donat que els nobles tenen castells on poden refugiar-se i la capacitat de mantenir exèrcits propis. Els camperols lliures que podien finançar-se armament i posseïen un cavall es converteixen en vassalls dels nobles (cavallers); els llauradors pobres, per la seua part, es converteixen en serfs i treballen les terres de la noblesa.
1.2. El vassallatge
El vassallatge era un pacte de fidelitat que s’establia en una doble cerimònia:
- L’homenatge, en el qual el vassall, agenollat davant del rei, li prometia fidelitat, consell en el govern i ajuda militar.
- La investidura, en la qual el rei li entregava un feu al vassall perquè el governara i l’explotara econòmicament.
Al seu torn, un senyor feudal podia cedir part del seu feu a altres nobles menys poderosos, els cavallers, perquè el governaren i hi mantingueren un exèrcit xicotet.
Tot i que en un primer moment les terres cedides pel rei només s’entregaven de manera vitalícia (és a dir, fins la mort del vassall), gradualment els nobles aniran guanyant poder i faran del seu feu una propietat plena que traspassar per herència als seus fills.
1.3. La societat estamental
La societat feudal era profundament desigual. Al capdamunt es trobava la monarquia, i els seus súbdits s’organitzaven en tres estaments, que eren grups socials tancats en els que la mobilitat social no era possible; als estaments es pertanyia per naixença i no era possible abandonar-los.
Els estaments privilegiats eren la noblesa i el clergat, una minoria de la població. Totes dues classes socials posseïen la majoria de la terra, no treballaven, no pagaven impostos i ostentaven els alts càrrecs del regne. Els estaments no privilegiats eren la majoria de la població (llauradors i artesans). La seua funció era treballar i mantenir als altres estaments; no tenien drets i havien de pagar impostos als reis, la noblesa i l’Església.
2.1. La naturalesa sagrada de la monarquia feudal
Els reis es trobaven al capdamunt de la societat feudal. El títol de rei tenia un caràcter sagrat, donat que es considerava que els reis havien sigut triats directament per Déu. D’acord amb aquesta teoria, els reis tenien dos funcions divines: governar les societats de la Terra i defensar la cristiandat.
El càrrec de rei era hereditari, però l’Església havia de confirmar cada nou monarca amb una cerimònia de coronació.
El conjunt dels territoris sotmesos a l’autoritat reial rebien el nom de regne i eren patrimoni personal del rei, qui podia dividir-los i cedir-los a membres de la noblesa i l’Església.
Sovint el patrimoni reial augmentava conseqüència de matrimonis amb altres cases reials o nobiliàries. De la mateixa manera, altres vegades, disminuïa fruit d’herències entre els diversos fills d’un rei. D’aquesta manera, les fronteres estaven en constant canvi.
2.2. Els poders del rei
Tot i que el rei compartia el poder polític amb membres de la noblesa (ducs, marquesos, comtes) i de l’Església (bisbes, abats), aquest tenia atribucions exclusives com dirigir les campanyes militars, recaptar impostos i ser el jutge suprem en determinats plets.
Per a governar comptava amb l’ajut de la Cúria o Consell Reial, formada per un conjunt de notables (bisbes, abats, comtes, ducs, marquesos) que l’aconsellaven a l’hora de prendre decisions. Una sèrie de funcionaris escrivien i segellaven els documents reials, que posteriorment eren dipositats en l’arxiu reial.
Molts reis no tenien una residència fixa i es traslladaven de manera itinerant a diferents ciutats i castells del seu regne. Amb ells viatjaven membres de la família reial i un grup de nobles, eclesiàstics, juristes, guerrers i servidors que confirmaven la seua cort.
2.3. Reis i emperadors
Amb la fragmentació de l’Imperi Carolingi, Europa va quedar dividida en multitud de regnes independents. No obstant la tradició imperial carolíngia, inspirada en la romanitat, va sobreviure en Europa central.
En el segle X el rei Otó I de Germània va ser nomenat Sant Emperador Romà, circumstància que originà l’inici del Sacre Imperi Romanogermànic. D’aquesta manera l’Europa cristiana tenia dos caps visibles: l’emperador, que la defenia militarment, i el Papa, que la defenia espiritualment.
Amb tot, l’autoritat de l’emperador no sempre era reconeguda per la resta de monarques cristians i el títol d’emperador anà convertint-se, més que en un títol que atorgués poder real, en quelcom merament honorífic.
La noblesa era un estament privilegiat que tenia com a funció principal protegir la societat. Hi formaven part ducs, marquesos, comtes i barons que tenien més o menys poder depenent de la quantitat de terra i dels soldats que podien convocar. Vivien en feus dels quals obtenien rendes que els permetien viure en castells, tenir cavalls i pagar-se l’armament. A més, en tant que privilegiats, no pagaven impostos.
3.1. Els nobles: cavallers i dames
L’activitat més important de la vida d’un noble era l’entrenament militar. Sovint celebraven justes i tornejos en què s’enfrontaven amb altres cavallers. Quan el rei els convocava havien d’ajudar-lo convocant les seues tropes o mainades.
En el seu dia a dia, els nobles passejaven pel seu feu, s’entrevistaven amb els seus cavallers, recaptaven tributs i aliments que els lliuraven els serfs, revisaven les fortificacions i mantenien en bon estat el seu armament.
Altres de les seues activitats eren la caça esportiva, que realitzaven a cavall acompanyats de serfs i gossos, i la falconeria, consistent en entrenar aus rapinyaires (sobretot falcons) que els ajudaren en la caça. En ocasions organitzaven festes o banquets en què es menjava carn i es bevia vi i cervesa; allí acudien joglars i trobadors que explicaven històries i cantaven cançons.
Les dames organitzaven el servei dels castells i s’ocupaven de les tasques domèstiques. També brodaven, passejaven a cavall, tocaven instruments i participaven en la caça. En cas de defunció del senyor, eren les encarregades temporals de gestionar el feu.
3.2. Els castells medievals
Els nobles vivien en castells fortificats que solien estar ubicats en el lloc més elevat del feu. Estaven envoltats d’elevades muralles que tenien la funció de protegir als camperols en cas de atac. Els castells estaven pensats per ser autosuficients, per la qual cosa comptaven sempre amb pous d’aigua, grans magatzems i tallers artesans.
L’interior d’un castell comprenia una sèrie d’estàncies (estables, capella, forn, pou, celler, sala d’audiències) que s’organitzaven en voltant d’un pati central anomenat pati d’armes. Una part fonamental del castell era la torre de l’homenatge, on vivien el senyor i la seua família.
4. El clergat
En l’edat mitjana, la majoria de població d’Europa occidental era cristiana. La religió era molt important donat que regia l’espiritualitat de les persones i organitzava la vida comunitària.
4.1. El poder social de l’Església
L’església era l’edifici principal de qualsevol poble o ciutat medieval. El repic de les seues campanes organitzava la vida diària dels seus habitants, anunciava les oracions, advertia dels perills i convocava assemblees de veïns.
L’Església també era l’encarregada de celebrar les principals cerimònies que marcaven els grans esdeveniments de la vida de qualsevol persona (bateig, matrimoni, funeral...), així com les principals festivitats (diumenges, Nadal, Pasqua, Setmana Santa...).
Els cristians havien de complir certes obligacions religioses: resar quotidianament, anar a missa dels diumenges, fer dejú per Quaresma, confessar-se una vegada a l’any, complir penitència quan fora imposada i combregar per Pasqua). A més, els cristians havien de practicar la caritat, portar una vida virtuosa i donar béns a l’Església. Si era possible, es recomanava pelegrinar a llocs sants (Roma, Jerusalem i Santiago de Compostel·la) en els quals es conservaven relíquies de sants.
4.2 L'Església: una institució rica i influent
L’Església era una institució rica i influent en l’Europa medieval. Gaudia d’un enorme poder econòmic i bona part del clergat gaudia d’un nivell de vida alt i es trobava entre els privilegiats.
L’Església era propietària de moltes terres i edificis (esglésies, monestirs, convents...) que li proporcionaven nombroses rendes i beneficis. Dels seus senyorius obtenia rendes feudals, cobrava el delme a tots els llauradors i rebia donacions dels feligresos, alguns dels quals donaven tots els seus béns a l’Església en morir.
L’Església feia una tasca social important: tenia a càrrec l’assistència als pobres, la cura dels malalts en els hospitals i l’ensenyament en les escoles dels monestirs i dels bisbats.
L’Església era una organització enorme i d’ella formaven part milers d’homes i dones que constituïen el clergat. Al capdavant de tots ells es trobava el papa, que vivia en Roma.
Depenent de la dedicació i la destinació dels seus membres, podem dividir el clergat en:
- Clergat secular: format per sacerdots, bisbes i cardenals que atenien els creients.
- Clergat regular: integrat per monjos i monges dedicats a l’oració. Vivien en monestirs al camp i en convents en les ciutats. Es dedicaven a treballar i resar.
A més, podem dividir el clergat en dos grups depenent de la seua qualitat de vida:
- Alt clergat: cardenals, bisbes i abats. Gaudien dels mateixos privilegis que els nobles.
- Baix clergat: monjos, sacerdots de parròquies rurals. Portaven una vida humil semblant a la de llauradors i artesans.
5. Els llauradors
Els llauradors eren els encarregats de cultivar les terres i de tindre cura del bestiar. Constituïen la majoria de la població de l’Europa medieval (90%).
La seua vida passava monòtonament i un any darrere de l’altre cultivaven la terra al ritme que marcaven les estacions. Tots ells pagaven impostos i havien d’acatar un sistema de justícia en què no participaven.
Tot i que feien una vida bastant semblant, podem distingir dos tipus de llauradors:
- Els llauradors lliures eren propietaris de la seua terra (alous) o no estaven subjectes a cap senyor. Per aquesta raó podien disposar lliurement de si mateixos: casar-se, abandonar el feu, dedicar-se a u ofici...
- Els serfs treballaven les terres d’un senyor (eren propietat de la noblesa, l’Església o la monarquia) i no tenien llibertat personal. No podien abandonar les terres a què estaven adscrits ni tampoc casar-se o tindre descendència sense permís del seu senyor.
Tots ells vivien en poblats menuts o en granges aïllades i tenien el dret d’explotar els boscos per obtenir llenya i els prats o les pastures per alimentar el bestiar.
5.2. El dia a dia en la vida d’un llaurador medieval
Els llauradors treballaven de sol a sol i la majoria vivien de manera molt pobra.
Tota la família participava en les feines agrícoles. Els homes es dedicaven a fer feines que requerien més força física (llaurar, segar, podar, talar arbres...), mentre que les dones eren encarregades de tasques com la sega i la verema, a més de cultivar les hortes i mantenir les aus de corral.
Com que la tecnologia que utilitzaven era molt rudimentària, el rendiment de les terres era baix. Per no esgotar el sòl, es practicava la rotació biennal i més endavant la triennal. En tots dos casos, un tros de terra es deixava en repòs (guaret).
Cultivaven principalment cereals per a fer el pa. També plantaven llegums (fesols, cigrons...), vinyes i oliveres. Als horts abundaven hortalisses i arbres fruiters.
5.3. Una agricultura destinada a l’autoconsum
Els llauradors practicaven una agricultura de subsistència, destinada a l’autoconsum. Una sequera o una gelada podien fer malbé la collita i sumir-los en la fam.
Els intercanvis eren escassos i les famílies elaboraven els seus propis productes (ferramentes, roba, calcer...). En ocasions, però, havien d’adquirir algun, com ara la sal o ferramentes de ferro o coure.
La seua alimentació era escassa i poc variada. Menjaven pa negre, que era l’aliment bàsic, farinetes, minestres de verdura (col, fesols i carlotes), llegums (cigrons, llentilles, fesols...), formatge i ous. Alguna vegada menjaven carn, normalment de porc o d’aviram, i el més comú era el consum de menúncies (fetge, orella, budells, cansalada...).
Les crisis freqüents agràries, la deficient alimentació, la falta d’higiene i l’exposició a les inclemències del temps tenia com a resultat una elevadíssima mortalitat.
6.1. El senyoriu territorial
En l’edat mitjana, la majoria de la terra estava en mans de la noblesa o el clergat. El conjunt de terres que posseïa un senyor –ja fora laic o religiós- s’anomenava feu o senyoriu.
El feu no era una propietat privada, sinó vinculada. El senyor tenia el dret d’explotar-la per traure beneficis de la terra i la podria transmetre en herència als seus fills, però la terra no es podia ni comprar ni vendre.
Per tal d’explotar agrícolament un feu el senyor cedia parcel·les a llauradors que les cultivaren a canvi del pagament d’unes rendes (rendes senyorials). A canvi, els llauradors estaven obligats a treballar determinats dies a l’any en la reserva del senyor (prestacions personals), entregar-li una part de la collita (primícies) i pagar-li per utilitzar el forn, el molí, la ferreria, la premsa i altres serveis (drets de monopoli).
El feu s’organitzava en dues parts:
- La reserva senyorial o domini estava formada per les millors terres, que el senyor es reservava per explotar-les directament. En aquestes terres solia haver-hi un castell, així com també prats i boscos comunals.
- Els masos eren les parcel·les de terra que els senyor lliurava als serfs o a camperols lliures perquè les cultivaren i hi construïren la seua llar a canvi del pagament de determinades rendes.
A més, el senyor gaudia de poders jurisdiccionals cedits pel rei (senyoriu jurisdiccional), fet que el dotava d’autoritat plena en el seu senyoriu i que l’obligava a assegurar la protecció dels camperols en cas de guerra o perill.
Els drets jurisdiccionals permetien al senyor implantar ordres, jutjar als llauradors del seu feu i dictar sentències. També podia crear impostos per a alguns serveis (ponts, molins, drets de caça, etc.) i multar.