Unitat 4. La disgregació de l'Imperi romà.

Al començament de l’edat mitjana, tres civilitzacions es van repartir les terres de l’Imperi romà.

Com ja sabem, la part oriental de l’Imperi, que passarà a anomenar-se Bizanci, aconseguí sobreviure fins al final de l’Edat Mitjana. En les terres occidentals de l’Imperi, després de la caiguda de Roma, es van establir diversos pobles bàrbars que fundaren regnes on combinaren la seua cultura germànica amb la tradició romana i la religió cristiana, donant lloc a l’aparició de l’Europa feudal. Finalment, l’islam, una nova religió apareguda en Aràbia en el segle VII, es va estendre per tota la franja costanera del sud del Mediterrani, la Península Ibèrica i l’Orient Mitjà.

1. El regne visigot de Toledo (507-711)

L’any 409 una sèrie de pobles germànics (sueus, vàndals, alans) arriben a la Península Ibèrica. Posteriorment hi arribaran els visigots, un poble bàrbar aliat dels romans provinent d’Europa oriental, per tal de fer-los front i expulsar-los de terres romanes.

1.1. La formació del regne visigot de Toledo

Després de diverses campanyes militars els visigots aconsegueixen expulsar a vàndals i alans cap al nord d’Àfrica i arraconen als sueus en el nord-oest peninsular, en territoris de l’actual Galícia.

Una vegada controlada la Península Ibèrica, a mitjan segle V, els visigots s’estableixen al sud de la Gàl·lia (al sud de l’actual França) i funden el regne de Tolosa. A principis del segle VI, els francs, provinents del nord de la Gàl·lia, s’enfronten amb els visigots, els derroten en la Batalla de Vouillé (507) i els expulsen cap al sud dels pirineus.

A partir d’aquest moment, els visigots s’estableixen definitivament en la Península Ibèrica i funden un nou regne amb capital en Toledo (554) que perviurà durant més de dos-cents anys.

1.2. L’organització del regne

Una vegada establerts definitivament en terres hispanes, els visigots, tot i que eren poc nombrosos (uns 150.000 sobre una població de vora sis milions) dominen a la població hispano-romana i es reparteixen les millors terres. Juntament amb l’aristocràcia hispanoromana es converteixen en la classe social privilegiada.

El nou regne visigot es fonamenta en:

• Una monarquia forta, en principi electiva però després hereditària. El rei era consellat per una Aula Règia (una mena d’òrgan consultiu constituït per membres de la noblesa i el clergat) i els concilis de Toledo (assemblees de caràcter religiós i civil).

• El control de tot el territori peninsular, després de l’expulsió dels sueus (585) i la conquesta dels territoris del sud peninsular ocupats pels bizantins (572-623).

• La unificació jurídica i religiosa entre hispanoromans i visigots, gràcies a l’abolició per part del rei Leovigild de la llei que prohibia els matrimonis mixtos. Més tard el rei Recared es va convertir al cristianisme junt a gran part de la noblesa visigoda (587) i el rei Recesvint va establir una legislació única per a tot el regne (654).

Quant a l’economia visigòtica, es tractà d’una economia fonamentalment agrària (agricultura i ramaderia) dedicada a l’autoconsum. L’abandonament de les ciutats farà del nou regne visigòtic un regne fonamentalment rural, en què l’artesania i el comerç, activitats principalment associades a les ciutats, perdran molta importància.

A nivell cultural serà l’Església qui conservarà millor la tradició romana, donat que eren els únics que sabien llegir i escriure llatí, que era la llengua culta del regne. La resta del poble parlava llatí vulgar, una deformació de la llengua dels romans que anà derivant poc a poc cap a les llengües anomenades romanç, que amb el pas del temps donaran lloc a llengües com el català, el gallec o el castellà.

A nivell religiós els visigots eren arrians; creien que Jesucrist era fill de Déu, però no Déu en si mateix. A partir del segle VI es convertiran el cristianisme i obeiran la direcció cultural i espiritual de l’Església romana. Precisament vinculada a la religió trobem algunes de les obres d’art més destacades del món visigot: xicotetes esglésies com la de San Juan de Baños o San Pedro de la Nave; i l’orfebreria feta amb metalls nobles (or i plata), bronze i ferro en què destaca el Tresor de Guarrazar.

A principis del segle VIII, però, l’existència de disputes nobiliàries facilità que un exèrcit musulmà procedent del nord d’Àfrica entrés en la Península Ibèrica (711) i derrotés a l’últim rei visigot, Roderic.

2. L'Imperi Bizantí (395 - 1453)

Com ja sabem, l’Imperi Romà d’Orient va sobreviure a l’Imperi Romà Occidental durant aproximadament un mil·lenni més. El coneixem com a Imperi Bizantí (donat que la seua capital era Bizanci, anteriorment anomenada Constantinoble) i la seua història s’estén des del 395 (divisió de l’Imperi de Teodosi) fins al 1453 (moment en què Bizanci és conquerida pels turcs).

2.1. L’època de Justinià o la Primera Edat d’Or de Bizanci

L’època de major esplendor de Bizanci coincideix amb el regnat de Justinià (527 – 565), qui es proposà conquerir les antigues terres de l’Imperi Romà Occidental. Amb aquest objectiu conquerí la costa dàlmata, la península itàlica, les illes occidentals del Mediterrani, la franja costanera del nord d’Àfrica i el sud-est de la Península Ibèrica.

Justinià, tal i com els antics emperadors romans, concentrava en la seua figura tot el poder polític, militar i religiós i era aconsellat pel Senat i el poble bizantí. Durant el seu regnat recopilà totes les lleis romanes i les publicà en dotze llibres que anomenem Codi de Justinià.

Durant el seu regnat l’Imperi Bizantí gaudí d’una enorme prosperitat econòmica que es basava no només en la riquesa agrària de l’imperi i en el manteniment de l’esclavitud, sinó també en la vitalitat de l’artesania i el comerç mediterrani.

A nivell social, el món bizantí es dividia en dos grans grups: els privilegiats, entre els que es trobaven l’emperador, la noblesa i l’alt clergat; i els no-privilegiats, composat majoritàriament per camperols lliures, esclaus i serfs, encara que també per membres artesans, comerciants, funcionaris i membres del baix clergat.

A nivell artístic, els bizantins combinaren l’art grecoromà amb l’art oriental. En arquitectura utilitzen elements clàssics provinents del món romà (columnes, arcs, voltes) i materials diversos com la rajola, la pedra i el marbre. Construeixen basíliques cupolades i, per a decorar els seus murs, utilitzen la tècnica del mosaic, de riquesa i colors orientalitzants. Tenen també una especial importància les icones, imatges religioses elaborades segons uns cànons o prototips que es repeteixen. Es pintaven en plafons de fusta i presenten una rica decoració pictòrica.

2.2. La Segona Edat d’Or de Bizanci i el Cisma d’Orient

Bona part de les conquestes de Justinià es pergueren al llarg dels segles VII i VIII. L’imperi es replegà a la zona oriental, s’hel·lenitzà i el grec es convertí en la seua llengua oficial.

Els segles IX i X, però, constituïren una nova època d’esplendor. Una nova dinastia d’emperadors prengué el poder, reconquerí alguns dels antics territoris imperials i impulsà l’economia imperial. És el que es coneix com Segona Edat d’Or de Bizanci. En aquest període els emperadors (basileus, en grec) tenien un poder absolut i eren considerats la màxima autoritat alhora del món romà i del conjunt de la cristiandat.

Açò generà diferències entre els emperadors bizantins i el Papa de Roma. L’agreujament de les diferències entre l’Església Oriental i l’Occidental (els sacerdots orientals podien casar-se, mentre que els occidentals no; les cerimònies religioses eren diferents; no quedava clar qui era el líder màxim del cristianisme, si el Papa de Roma o l’Emperador de Bizanci) conduirà al Cisma d’Orient (1054) que dividí la cristiandat entre Església Catòlica de Roma i Església Ortodoxa de Constantinoble.

2.3. La decadència de Bizanci

A partir del segle XI Bizanci entra en crisi i l’imperi comença a descomposar-se com a conseqüència dels continuats atacs dels turcs a les seues fronteres. Bizanci és conquerida el 1453 i amb ella desapareix definitivament l’última reminiscència de l’antic Imperi romà.

3. L'Imperi Carolingi (751 - 843)

Un dels pobles bàrbars que propiciaren la caiguda de l'Imperi romà d'occident (476), els francs, seran la llavor des d'on naixerà l'últim intent per reconstruir-lo.

3.1. El regne dels francs

Entre els segles VI i VII, els francs s'estengueren pel que fou la Gàl·lia i, fins i tot, porcions de la península itàlica i Europa Central. Els diferents cabdills francs acabaran establint una monarquia hereditària, coneguda com la dinastia merovíngia.

Al s.VIII els francs van haver de fer front a un nou actor històric que venia des d'Al-Andalus. El noble franc Carles Martell aconseguí aturar els musulmans en el 732 a la Batalla de Poitiers. El fill de Carles, Pipi el Breu, acabà com a rei i va donar inici a la dinastia carolíngia. El seu successor serà Carles (Carlemany) que donarà nom a l'Imperi.

3.2. L'Emperador Carlemany (768-814)

Carlemany, per una banda, estengué l'Imperi heretat i fou capaç d'ampliar-lo així com consolidar les seues fronteres mitjançant el sistema de marques. A més a més, mantingué frenat a l'islam.

Imposà en tots els seus territoris el cristianisme. De fet, enfortí els lligams entre el poder polític i el poder religiós. El màxim d'aquesta relació es va produir el dia de Nadal de l'any 800, quan el papa Lleó III el va coronar emperador a Roma, propiciant l'inici d'una disputa que durarà segles entre tots dos poders.

Quan un Imperi es constitueix, com sabem té a veure amb un període d'esplendor. Ja hem vist que Carlemany estengué el territori que heretà de son pare i també que de la mà del cristianisme enfortí el seu poder polític.

3.3. Administració política de l'Imperi

Per tal de consolidar el nou imperi, Carlemany va organitzar el territori en divisions més petites anomenades marques i comtats, al front de les quals estaven marquesos (per defensar línies fronteres) i comtes (terratinents, militars, amics...).

Aquests nous càrrecs no eren ni vitalicis ni hereditaris i devien obediència al rei que els atorgava un feu. És a dir, eren els seus vassalls. Amb el temps, aquesta organització territorial configurarà el feudalisme.

Carlemany, anualment o en circumstàncies especials, els cridava a cort per parlar d'assumptes del regne. Allà es dictaven les capitulars (lleis escrites). Del seu compliment s'encarregava un cos de comissaris (funcionaris) anomenats missi dominici. Aquestes corts es portaven a terme en el palau que Carlemany es va fer construir a Aquisgrà. 

3.4. Economia i societat carolíngia

Amb aquesta administració política, a més a més, Carlemany pogué recaptar més impostos perquè amb la disgregació de l'imperi romà l'economia s'havia ruralitzat perdent tot el pes el comerç i l'artesania que es desenvolupava en les ciutats.

Església i noblesa tindran els latifundis en els quals seran explotats camperols i serfs. Els primers posseïxen les terres, la resta les treballaran, i el fruit se'l quedava en percentatge majoritari el senyor. Per això parlem de societats organitzades de manera piramidal, on pocs tenen molt i la majoria miren de sobreviure.

Piràmide societat carolíngia

3.5. Renaixement cultural carolingi

Al voltant d'Aquisgrà i la seua catedral Carlemany va voler refer aquella esplendor clàssica que el trencament de l'Imperi romà havia fet desaparèixer. Mitjançant escoles s'estengué l'aprenentatge del llatí i la còpia de manuscrits grecollatins, per part dels monjos. També s'ensenyava càlcul, gramàtica i escriptura. Arquitectura, orfebreria, miniatures, etc. també formaren part d'aquest resorgiment cultural. Com a un element més del control del poder imperial, es van refer texts per tal de mostrar la veritat cristiana que havien de saber i seguir els homes i dones de l'imperi. 

3.6. Cap al sistema feudal

Després de Carlemany, el seu fill Lluís el Pietós (814-840) va heretar el ceptre imperial. Aquest, en morir, repartí l'Imperi entre els seus tres fills. Lotari, com a primogènit, va rebre el títol d'emperador i, volent fer-lo valer, va provocar que els seus germans Lluís i Carles es rebel·laren. El derrotaren, obligant Lotari a signar el Tractat de Verdun (843). Açò va suposar que des d'aquell moment l'imperi carolingi quedara com dividit en regnes independents.

Imperi Carolingi i fronteres després del Tractat de Verdun (843)

D'altra banda, al segle IX noves onades d'invasions assolaren l'Europa occidental (musulmans, vikings i hongaresos) la qual cosa augmentà l'inseguretat de la població. Com que no hi havia un poder sòlid que pogués frenar els invasors, el poble tendí a demanar auxili a la noblesa guerrera. Aquesta circumstància va ser la que acabà de definir el feudalisme que mencionàvem abans. Ara, els comtes van ser "reis" de les seues terres, i passaven el títol per herència als seus hereus. A banda, ampliaren el control i abús de la població que estaven a càrrec seu, és a dir, camperols i serfs.

Invasions segle IX i X

4. L'Islam (622 - 1258)

El sorgiment d'una nova religió monoteista en la llunyana Aràbia, l'islam, va provocar en poc temps un canvi substancial en les estructures del poder polític i econòmic així com la configuració de les societats i les cultures al voltant de la Mar Mediterrània i, per descomptat, en una Europa occidental que mirava de refer-se de la fractura provocada per la caiguda de la civilització romana occidental.

4.1. Aràbia, la terra de Mahoma

A principis del segle VII va sorgir una nova religió: l’islam, que vol dir "submissió". Va tenir l’origen a Aràbia, una península desèrtica de l’Orient Mitjà. Al segle VI era una societat tribal, on la majoria dels seus habitants eren seminòmades i vivien als oasis on es dedicaven a la ramaderia i l’agricultura. Altres vivien del comerç mitjançant les caravanes (tribu quraixita). Eren politeistes i el seu centre religiós era la ciutat de La Meca, on hi havia el santuari de la Kaaba. 

Muhammad ibn Abdallah, Mahoma, va néixer a La Meca l’any 570 i era membre de la tribu quraixita, és a dir, de família comerciant. Després d'una revelació es va convertir en el profeta d’Al·là (Déu) amb l'obligació de predicar la nova religió de l’islam. Primer ho intentà a La Meca, però va ser rebutjat i perseguit. L’any 622 es va refugiar a Medina (ciutat): és l’anomenada Hègira o fugida i l’inici de l’era musulmana (musulmà vol dir "creient"). Amb els seus seguidors va arribar a conquerir La Meca el 630.

Quan Mahoma va morir, l’any 632, la major part dels àrabs ja eren musulmans i Aràbia s’havia unificat políticament. Els califes van passar a ser els successors de Mahoma i tenien poder religiós i polític. Però no tots els musulmans van acceptar el poder dels califes, de manera que es van dividir en dues tendències: els sunnites (que defenien que el califa havia de ser triat entre els millors creients) i els xiïtes (que defensaven que els califes havien de ser descendents directes de Mahoma).

4.2 L'islam, un codi de conducta

Algunes de les característiques de la religió islàmica són les següents: 

• El seu llibre sagrat és l’Alcorà, que conté les revelacions d’Al·là a Mahoma. Defineix les bases de l’islamisme i la llei islàmica o xaria (normes de conducta individual i social). 
• Estableix cinc grans obligacions, que són els pilars de l’islam: 

1. creure en un Déu únic, 
2. resar cinc vegades al dia, 
3. dejunar el mes del Ramadà, 
4. fer almoina 
5. i peregrinar a La Meca. 

• Les mesquites són el lloc on els musulmans es reuneixen per resar. La seva estructura és molt simple; un gran pati obert, una sala d’oracions (on la qibla mira sempre a l'est), un minaret per cridar a l’oració, etc. La seua arquitectura mirava de recordar la casa de Mahoma que tenia un pati i, en general, la de les tribus nòmades que vivien en tendes en els oasis, així les columnates arcades amb dovelles bicolor voldrien representar els palmerals d'aquests vergels de vida.
• No té sacerdots, però sí imams (dirigeixen les oracions), ulemes (interpreten els textos sagrats) i cadis (apliquen la justícia segons l’Alcorà).

4.3. L’expansió de l’islam 

Després d'Aràbia, els musulmans foren imparables en les seues primeres etapes d'expansió, i aquestes es van produir en diferents direccions: 

• En el període ortodoxe els quatre primers califes (632-661) van conquerir Egipte, Síria i l’Iraq.

Tots els territoris que anaven ocupant quedaven sota l’autoritat dels califes de la família Omeia, que delegaven el seu poder en un visir (primer ministre) i en diversos emirs (governadors)

• Van ocupar el Nord d’Àfrica i la Península Ibèrica, i no van poder entrar en territori franc perquè van ser derrotats a Poitiers (732). 
• Van arribar a Constantinoble, però no van poder prendre la ciutat.
• Van conquerir l’Iran, l’Afganistan, van entrar a l’Àsia Central i van arribar fins al Pakistan.

Després de l’any 750, la família dels abbàssides de Bagdad es va apoderar del Califat. Durant la seva dinastia, l’islam:

• Va fer de la ciutat de Bagdad la seua nova capital.
• Es va difondre per Àfrica i Àsia gràcies a la influència de navegants i caravaners. A més, van prendre la ciutat de Palermo (Sicília, Itàlia) i van intentar fer-se amb el control d'Itàlia, sense èxit.
• Tot i les noves conquestes la unitat califal va començar a trontollar i algunes províncies (Al-Andalus, Egipte, Marroc) es van declarar políticament independents de Bagdad.

Mapa de les etapes de l'expansió de l'Islam

La conquesta musulmana era militar (gihad) i cultural, però es permetia als pobles conquistats mantenir la seva religió i costums a canvi de pagar tributs. Malgrat això, moltes persones es convertien a l’islam per tenir avantatges socials i econòmics.

A partir del segle XI comença un període de decadència que culmina amb el saqueig i incendi de Bagdad seguida de l'assassinat del califa per part dels mongols (1258). És la fi de l'imperi islàmic però no de l'islam, religió del poderós imperi turc que rendí Constantinoble en 1453.

4.3. Cultura i art islàmics

Mentre Europa s'endinsava en la foscor econòmica i cultural, l'islam, entre els segles VII i XII, visqué el seu període d'esplendor.

Els coneixements, amb l'àrab com única llengua, es transmetien més ràpidament, com va passar amb el llatí. L'islam fou una cultura sincrètica, que va integrar altres cultures (grecollatina, persa, egípcia, índia). A més a més els àrabs van desenvolupar les matemàtiques, la medicina, la cirurgia i l'astronomia, així com les ciències aplicades: sistemes hidràulics, fabricació de porcellanes, paper, perfums...

Quant a l'art islàmic, presenta les característiques següents:

• Reuneix moltes influències però també manté uns trets homogenis.
• En arquitectura es construïen mesquites, alcassabes, palaus, etc. fent servir el maó i la fusta i elements com els arcs, les cúpules i les voltes. 
• A causa de la prohibició de representar imatges, va assolir gran importància la decoració interior amb pintures, mosaics, marbres, rajoles i guixeries de motius geomètrics, vegetals i cal·ligràfics.
• Destaca el treball de la ceràmica, el vidre, el marfil, les miniatures pintades als llibres, etc.

Presentació de la Unitat 4

Activitats de la Unitat 4