Unitat 4. La Península Ibèrica en els albors de la Història

 

1. La Prehistòria a la Península Ibèrica

El Paleolític 

Els primers pobladors de la Península Ibèrica, provinents d’Àfrica, s’hi van establir 1,4 milions d’anys. Tot i que fins fa poc es pensava que l’ésser humà havia arribat a la península provinent d’Europa, creuant els Pirineus, en 2002 un equip d’arqueòlegs trobà en Orce (Granada) una dent de llet d’un xiquet o xiqueta de 10 anys que habità aquella zona fa aproximadament 1,4 milions d’anys i que aparegué acompanyada de ferramentes lítiques. Per aquest motiu avui es creu que els primers éssers humans que habitaren la Península Ibèrica ho feren provinents directament d’Àfrica i que creuaren l’Estret de Gibraltar en primitives embarcacions.

Un altre jaciment destacat és el de la Gran Dolina, a la Serralada d’Atapuerca (Burgos), en la que s’han trobat ferramentes de sílex de fa 1,3 milions d’anys. Al País Valencià, les primeres restes humanes tenen uns 300.000 anys d’antiguitat i van ser trobades a la Cova del Bolomor, en Tabernes de la Valldigna.

El Neolític 

Les primeres comunitats neolítiques van aparèixer a la península, cap al IV mil·lenni a.C., per influència de pobles arribats del Mediterrani oriental. 

Al País Valencià, els grups humans vivien en coves, com la Cova de la Sarra (Bocairent) o en cabanyes, possiblement formant petits poblats com el de la Cada de Lara (Villena). Fabricaven peces de ceràmica per al seu us quotidià, anomenada ceràmica cardial (decorada amb incisions de petxines o cardium), cistelles d’espart i teixits de llana. 

L’Edat dels Metalls 

A la península destaquen les cultures de Los Millares (Edat del Coure) i d’El Argar (Edat del Bronze), ambdós a l’actual província d’Almeria. 

La difusió dels metalls va anar associada a la Península Ibèrica a l’aparició de poblats fortificats i al megalitisme, però a terres valencianes els monuments megalítics són pràcticament inexistents. 

Al País Valencià van sorgir coves de soterrament, situades en clevills naturals i, en alguns casos, davall del pis de les habitacions (Cova de les Llometes, Alcoi). 

El desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro va començar amb l’arribada a la península, a través dels Pirineus, de pobles del centre d’Europa (celtes) i de navegants procedents de l’extrem oriental del Mediterrani.


2. L'arribada dels indoeuropeus i dels pobles de la Mediterrània

Tot i que les societats humanes autòctones de la Península Ibèrica estaven endarrerides a tots els nivells respecte a les grans civilitzacions orientals, a finals de l’Edat del Bronze ja presentaven avenços propis de les cultures urbanes, com ara els poblats emmurallats o la metal·lúrgia. 

Al primer mil·lenni a.C., la influència de pobles dels centre de Europa i de civilitzacions de la Mediterrània oriental van conformar a la Península Ibèrica dos grans conjunts de pobles que els historiadors de l’antiguitat van anomenar celtes i ibers. Tots ells, celtes i ibers, habitaren les terres peninsulars fins el segle III a.C., i són també coneguts com a pobles preromans

Els pobles indoeuropeus 

Els indoeuropeus provenien de les grans planures d’Europa i van entrar en la península pels Pirineus, aproximadament entre els segles X i V a.C. 

Aquestos pobles indoeuropeus, que anomenem d’aquesta manera perquè estaven composats de grups europeus i asiàtics que, tot i que eren molt diferents entre ells, tenien llengües amb arrels lingüístiques comunes, no arribaren tots de colp, sinó que ho feren en diverses onades migratòries. 

Una vegada establerts en la península, entraren en contacte amb els pobles autòctons i exerciren una forta influència sobre la seua cultura. Les primeres onades migratòries, que s’establiren en terres de l’actual Catalunya, la Vall de l’Ebre i la Meseta, difongueren entre els pobles de la península la metal·lúrgia del bronze i del ferro, noves tècniques agrícoles i ramaderes i introduïren un ritual funerari que consistia en la incineració dels difunts, les cendres dels quals eren dipositades en urnes funeràries. 

A partir del segle VIII a.C., noves migracions de grups indoeuropeus que anomenem genèricament celtes es van expandir pel nord, el centre i l’oest de la península.

Els pobles de la Mediterrània 

Durant el I mil·lenni a.C., una sèrie de pobles procedents de la Mediterrània oriental (fenicis, cartaginesos, grecs) van arribar a les costes de la Península Ibèrica i van fundar colònies i factories comercials. 

El contacte de les poblacions autòctones de la zona est i sud de la península amb aquestos colonitzadors va anomenar una àrea cultural de pobles coneguts com a ibers.


3. Els pobles celtes

A les zones del centre, oest i nord de la península ocupades per pobles indoeuropeus es va desenvolupar la cultura celta.


Els celtes vivien en poblats emmurallats. Eren ramaders nòmades i agricultors i coneixien la metal·lúrgia del ferro. Treballaven la ceràmica, teixien llana i fabricaven instruments i armes de bronze i ferro. 

La seua economia era autosuficient; és a dir, vivien del que ells mateixos produïen. Mantenien pocs intercanvis comercials amb altres pobles i mai encunyaren moneda pròpia. 

La societat celta s’organitzava en clans units per vincles familiars; diversos clans formaven una tribu, que ocupava un territori determinat. A les tribus existia una certa jerarquització social, en la qual predominava la casta guerrera. 

Tot i que els celtes no practicaven l’escriptura, els celtibers (pobles celtes que habitaven la zona de la Vall de l’Ebre i part de la Meseta fortament influenciats per la cultura ibèrica) coneixien i utilitzaven l’alfabet iber. 

Entre les seues creences religioses destaca el culte a diverses divinitats i la realització de diversos rituals funeraris, entre els que destaquen els enterraments en necròpolis d’incineració.


4. Els pobles ibèrics

Els pobles colonitzadors del Mediterrani (fenicis, cartaginesos, grecs) van aportar creences i formes artístiques als pobles indígenes que habitaven les costes orientals de la península, des del sud-est i l’Alta Andalusia fins als Pirineus. Tot això va donar lloc a la formació d’una cultura pròpia, que coneixem com a ibèrica.

Els ibers no constituïen un sol poble ni eren una única entitat política. Es tractava d’un conjunt de tribus o pobles, que tenien formes de vida molt semblants i que formaven part d’una mateixa àrea cultural que compartia llengua, costums i ritus.


Els ibers vivien en poblats emmurallats fortificats als que s’accedia a través d’una porta principal situada entre baluards defensius. A l’interior del poblat s’hi distribuïen cases, magatzems i corrals, que s’arrenglaven al llarg de carrers amb un traçat adaptat al sòl, sovint irregular. 

En molts d’aquestos pobles hi havia espais i estris d’ús comú, com ara forns per coure-hi pa o ceràmica, sitges per a emmagatzemar-hi el gra o cisternes d’aigua. Els poblats més grans podien tindre edificis públics com fortaleses militars o santuaris; a més, a prop dels poblats acostumava a haver-hi una necròpolis, on es mantenia la memòria dels avantpassats. 


Es tractava d’una societat dividida en dos grans grups: l’aristocràcia, una minoria que posseïa la terra i el poder; i els camperols, la gran majoria de la població, que treballava la terra (blat, civada, ordi, lli, llegums) i tenia cura del ramat (cabres, ovelles, porcs). També hi havia artesans (ferrers, ceramistes, etc.), sacerdots i guerrers

Tot i que la seua economia era de base agrícola, el comerç era una activitat important en les tribus ibèriques. Comerciaven, especialment, amb cartaginesos i grecs, exportant cereals, metalls, pells, teixits i, potser, esclaus i important ceràmica, armes, joies, teixits, perfums i altres productes de luxe. La importància del comerç fou tan important que desenvoluparen un sistema de pesos i mesures i arribaren a encunyar moneda pròpia.

A més, els ibers coneixien l'escriptura i desenvoluparen un alfabet amb 28 signes, consonàntics i sil·làbics, que es podia escriure tant de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta. Aquest alfabet, però, encara no ha sigut desxifrat.

Quant a les seues creences, sembla que aquestes estaven fortament influïdes per la religió i els ritus grecs i fenicis. Als poblats hi havia edificis de culte amb altars on es practicaven sacrificis animals i es feien ofrenes i libacions. A més, desenvoluparen un culte funerari basat en rituals d’incineració i en el posterior enterrament de les cendres, dipositades en una urna ceràmica i acompanyades d’un aixovar

Els ibers al nostre territori

A partir del segle VI a.C., les terres de l’actual País Valencià van estar habitades per diferents pobles ibèrics, entre els quals van destacar els ilercavons, els edetans i els contestans. En les seues àrees d’influència s’han trobat restes de ciutats ibèriques, com Arse (Sagunt), Saetabis (Xàtiva), Edeta (Llíria) i Illici (l’Alcúdia, Elx). També destaquen les necròpolis de la Serreta (Alcoi) i el Molar (Sant Fulgenci-Guardamar del Segura). 

A la província de Castelló destaquen el poblat fortificat ilercavó del Puig de la Nau (Benicarló, Baix Maestrat) i la necròpoli de Los Cabañiles (Zucaina, Alt Millars). A la nostra comarca, l’Alcalatén, destaca la torre de vigilància de Foios (Llucena).

5. L'art peninsular en als albors de la història

A l’hora d’estudiar l’art peninsular en els albors de la història cal dividir-lo en dos períodes diferenciats: l’art prehistòric (1,4 m.a. – I mil·lenni a.C.) i l’art dels pobles preromans (1.000 a.C – 218 a.C.) 

L’art prehistòric peninsular 

La Península Ibèrica és molt rica en art rupestre; hi ha dues zones diferenciades segons l’etapa i l’estil de les pintures: la zona cantàbrica, que es va desenvolupar al paleolític; i la zona mediterrània, amb un art posterior. 

A la zona cantàbrica (a partir del 30.000 a.C.) predomina la representació naturalista d’animals, sovint aïllats i pintats amb colors vius. A més de la cova d’Altamira (Santillana del Mar), considerada una de les millors mostres d’art rupestre del món, n’hi ha altres destacades a Cantàbria, el País Basc i a Astúries. 

A l’àrea mediterrània (a partir del 6.000 a.C.), les escenes representen la vida quotidiana (caça, recol·lecció...). Estan pintades amb un sol color i una tècnica esquemàtica. 

Al País Valencià les pintures són d’estil llevantí (tret de la cova del Parpalló, a Gandia) i es troben en abrics rocosos. Són xicotetes, de color roig o negre, i mostren un gran sentit del moviment. 

Destaquen el conjunts del barranc de la Gasulla (Ares del Maestrat, els Ports), el Cinto de las Letras (Dosaigües, la Foia de Bunyol), la Cova de l’Aranya (Bicorb, Canal de Navarrés) i el Barranc de la Valltorta (Tírig, Castelló). 

A la península trobem, a més de l’art rupestre ja esmentat, algunes mostres d’art vinculades a l’Edat dels Metalls i, en concret, a les cultures de Los Millares (Edat del Coure) i d’El Argar (Edat de Bronze), ambdós a l’actual província d’Almeria. 

La difusió dels metalls va anar associada a la península a l’aparició de poblats fortificats i al megalitisme, però a terres valencianes els monuments megalítics són pràcticament inexistents. No obstant, ací trobem coves de soterrament, situades en clevills naturals i, en alguns casos, davall del pis de les habitacions (Cova de les Llometes, Alcoi). D’aquest període data també el Tresor de Villena, el conjunt de joies més important de la prehistòria valenciana.

L’art dels pobles preromans

Com ja sabem, el desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro va començar amb l’arribada a la península, a través dels Pirineus, de pobles del centre d’Europa i de navegants procedents del Mediterrani, que influïren en els pobles de la península donant lloc a la formació de les cultures celta i ibera, respectivament. 

L’art celta destaca per escultures zoomorfes realitzades en pedra, molt tosques i esquemàtiques, anomenades verracos (porcs, bous, porcs senglars) i per l’elaboració de peces d’orfebreria (torques, fíbules) i armes de ferro, bronze i metalls preciosos (or i argent). Les seues armes i peces d’orfebreria apareixen decorades amb formes geomètriques, línies entrellaçades (nucs), animals, plantes i figures humanes entrellaçades. 

Els ibers, per la seua banda, desenvoluparen un art molt ric i refinat. La majoria dels objectes artístics que s’han conservat tenien una finalitat funerària o religiosa i s’han trobat en necròpolis o santuaris. Entre aquestos objectes destaquen peces ceràmiques (de marcada influència grega i fenícia, es tractava de peces elaborades amb torn i decorades amb motius geomètrics, vegetals o figuratius), entre les que destaca el seu famós kalathos, i obres d’orfebreria, malgrat que les mostres més conegudes d’art ibèric corresponen a escultura figurativa i relleu en pedra. 

Quant a l’arquitectura ibera, destaquen els santuaris, que acostumaven a ubicar-se en zones elevades i presentaven tipologies diverses: d’una banda, hi havia santuaris de de grans dimensions, amb murs de protecció, patis interiors i més d’una dependència; i, de l’altra, hi havia santuaris que eren xicotets temples, amb una sola habitació, una entrada i un altar central per a les ofrenes i els sacrificis. Un element artístic que trobem de manera abundant en els santuaris són els exvots, figuretes d’homes, dones i animals que s’ofrenaven als déus a canvi de protecció o ajuda. El dels més coneguts és el Guerrer de Moixent.

Una altra construcció destacada del món iber, almenys en allò referent al món de l’art, són les necròpolis. En elles predominaven els pilars-estela, pilars rematats amb una escultura, i les tombes de cambra, excavades o construïdes i cobertes amb un gran túmul de terra. Tenien una forma rectangular i es cobrien amb lloses de pedra monumentals. 

Com ja hem comentat, però, l’escultura i el relleu constitueixen les millors i més conegudes mostres d’art ibèric. Les peces estan elaborades en pedra i tenen una clara influència fenícia i grega. Representen figures femenines (dames), guerrers i animals reals o fantàstics. 

Les dames són figures de bust o de cos sencer, que acostumen a estar dretes o assegudes (sedents) i que sovint són representades portant ofrenes. Es creu que vesteixen com les dones distingides de la societat ibèrica, amb indumentària luxosa, ornaments de cap i joies molt recarregades.. En destaca la cura dels detalls dels vestits, els pentinats, els ornaments de cap, les joies... realitzades amb gran realisme. Solen representar frontalitat, rigidesa i hieratisme amb molt poca expressivitat en els rostres. Les mostres més conegudes són la Dama oferent del Cerro de los Santos (Albacete), la Dama de Baza (Granada) i la Dama d’Elx (l’Alcúdia d’Elx, Baix Vinalopó).

6. La dona en el món celta i iber

Com ja sabem, existien rols de gènere en la Prehistòria i el cas de la Península Ibèrica no era una excepció: els homes tendien a desenvolupar tasques a l’exterior de les coves i les dones, com a conseqüència, principalment, de la seua tasca reproductiva, tendien a realitzar tasques més vinculades a l’espai domèstic. És també cert, però, que aquesta tesi està posant-se en qüestió i recents estudis demostren que les dones tingueren un paper significatiu també en tasques com la caça.

El paper de les dones en les societats celta i ibera estan envoltats de misteri. Gràcies a l’arqueologia i fonts escrites d’autors cartaginesos, grecs i romans podem arribar a fer-nos una idea de la seua situació. 

La dona celta gaudia de quotes de llibertat que sorprengueren als romans quan envaïren la Península Ibèrica i tot pareix indicar que tenien un rol econòmic vital per tal de garantir la supervivència de la tribu. D'acord amb l'historiador grec Estrabó (segle I a.C.), els celtes tenien un sistema d’herència matrilineal; és a dir, que els homes entregaven una dot a les seues dones en el moment de casar-se, que temps després heretava el seu primogènit baró qui, arribat el moment, l’entregaria a la seva muller. El mateix autor ens indica de que es tractava de dones fortes, robustes i valeroses que no dubtaven en combatre junt als homes de la tribu en cas de necessitat. Els textos antics ens diuen, però, que els caps de les tribus, qui realment tenia el poder polític d’aquestes societats, eren homes, pel que podem deduir que es tractava de societats patriarcals. 

Quant a la dona ibera, sabem -també gràcies a l’arqueologia i a fonts escrites de pobles invasors- que les seues tasques econòmiques estaven vinculades a l’espai domèstic (encara que algunes també participaven en l’artesania i en el comerç) i que tenien un paper central en les cerimònies i ritus religiosos. Tot i que la societat ibera era patriarcal, tot pareix indicar que les dones que pertanyien a famílies poderoses gaudien d’importants quotes de llibertat semblants a les dels homes. D’acord amb l’historiador romà Sal·lusti (segle I a.C), aquestes dones tenien la llibertat de triar lliurement al seu marit, heretaven la riquesa dels pares (després, l’entregaven als seus marits) i planejaven els casaments dels seus fills. Tot pareix indicar, aleshores, que les llibertats de les dones iberes augmentaven de manera proporcional a l’elevat llinatge familiar al qual pertanyien.