Unitat 2. La Prehistòria

La Prehistòria és l’etapa més llarga de l’evolució de la humanitat, doncs abasta des de l’origen de l'espècie humana (fa més de 2 milions d’anys) fins l’aparició de l’escriptura (3.500 a.C., aproximadament). Durant aquest període els éssers humans van anar canviant físicament i van aprendre a elaborar ferramentes i a viure en societat. Donat que en la Prehistòria no hi ha documents escrits, les historiadores i historiadors han estudiat aquest període mitjançant l’estudi de fonts materials i iconogràfiques (pedres tallades, fòssils humans, pintures rupestres...).



1. El procés d'hominització

L’ésser humà és el resultat d’un lent procés evolutiu que s’inicià en Àfrica, en la Vall del Rift (que trobem entre Djibouti i Moçambic) fa aproximadament 7 milions d’anys. Com a conseqüència de l’augment de temperatures, aquesta zona, antigament selvàtica, començà a perdre vegetació i anà transformant-se en un paisatge de sabana.

Els nostres ancestres primitius –que compartim amb els simis que coneixem avui en dia- deixaren de desplaçar-se braquialment, adoptaren una posició vertical i començaren a desplaçar-se sobre les seues extremitats inferiors (marxa bípeda). Foren els primers homínids (individus semblants als humans).

La posició vertical els proporcionà una sèrie d’avantatges evolutius: el seu camp de visió s’amplià i les seues extremitats superiors, que quedaren alliberades, amb el temps començaren a ser utilitzades per a manipular utensilis. A més, el manteniment del cap en equilibri sobre l’esquena propicià un augment de la capacitat cranial i, amb això, el desenvolupament del seu cervell.

L’aparició de les primeres ferramentes i el descobriment del foc permeteren als primers homínids accedir a nous aliments i millorar la seua dieta. Com a conseqüència, les seues mandíbules es reduïren. Altres canvis fisiològics (aparició del front pla i del mentó, etc.) donaren a aquestos homínids l’aspecte que actualment tenim els éssers humans moderns.

Tots aquestos canvis contribuïren a millorar la seua intel·ligència i la seua capacitat de comunicar-se, propiciant l’aparició del llenguatge, gràcies al qual foren capaços de treballar millor de manera col·laborativa (en la caça, per exemple) i de transmetre els seus coneixements a les següents generacions. Parlem ja, en aquest punt, dels primers éssers humans, que aparegueren en Àfrica oriental fa aproximadament 2,5 milions d’anys.

2. El Paleolític

Les primeres formes de vida humana 

Quan l’ésser humà aparegué i comença a poblar la Terra s’inicià el primer període prehistòric, el Paleolític (2.5 m.a. – 8.000 aC), que significa “pedra vella”. 

Les primitives comunitats d’éssers humans eren caçadores-recol·lectores; és a dir, vivien de la caça d’animals (que necessitava d’una gran coordinació i de la qual extreien carn, pells, ossos i tendons), la recol·lecció de fruits i la pesca. 

Es tractava de societats nòmades, donat que els primitius homes i dones no tenien residència fixa i es traslladaven buscant menjar i refugi. 

El domini del foc 

Fa aproximadament 400.000 anys Homo Erectus va descobrir el foc. Tot i que no sabia produir foc (el degueren conèixer com a conseqüència d’incendis fortuïts produïts per llamps o per alguna erupció volcànica), Erectus dedicava grans esforços en mantenir-lo viu. Temps després, una espècie humana diferent, Homo Neanderthalensis o Neandertal, aprengué a encendre el foc

El foc permeté als primers homes i dones calfar-se, espantar a les feres, il·luminar les coves i –sobretot- cuinar, fent els aliments més digeribles i nutritius. 

La fabricació d’instruments 

La fabricació d’instruments és una de les característiques diferenciadores de la espècie humana. 

Tot i que les primeres societats prehistòriques es limitaren a utilitzar simples pedres tallades, amb el temps començaren a treballar el sílex (un mineral que, en colpejar-lo, es trenca en làmines amb arestes molt esmolades) i començaren a fabricar bifaços, ferramentes tallades per les seues dues cares que utilitzaven per a tallar fusta, arrels, carn, etc. Més endavant perfeccionaren la seua tècnica i elaboraren ferramentes molt més especialitzades com perforadors, raspadors, puntes de llança, etc. 

A més de pedra i sílex, les societats paleolítiques també treballaren la l’os, la banya i la fusta, materials amb els que fabricaren hams i arpons de pesca, agulles per a cosir i arcs i propulsors per a llançar projectils.


3. El Neolític

En torn al 8.000 a.C., amb el descobriment de l’agricultura i la ramaderia, es va iniciar una nova etapa de la Prehistòria, el Neolític o “pedra nova”. 

L’agricultura, la ramaderia i les societats sedentàries 

Mitjançant l’observació de la naturalesa que els envoltava, els essers humans aprengueren que de les llavors enterrades sota terra sorgien noves plantes. Fou l’origen de l’agricultura. Així mateix, l’observació i estudi dels animals que els envoltaven els permeté domesticar-ne alguns. Fou l’origen de la ramaderia

Una de les conseqüències immediates del descobriment de l’agricultura fou l’abandonament del nomadisme i l’aparició de societats sedentàries. Com que els cultius necessitaven ser regats, les males herbes arrencades, l’aliment recollit i les noves llavors plantades, els homes i dones primitius no tingueren més remei que establir-se de manera permanent junt als seus camps de cultiu. 

Noves feines i noves ferramentes 

La revolució neolítica va suposar, inevitablement, una autèntica revolució tecnològica. El treball agrícola va fer necessàries noves ferramentes com les corbelles per segar, els molins per moldre el gra, l’arada per a cavar la terra i les destrals per a talar arbres. 

Tanmateix, la necessitat d’emmagatzemar, transportar i coure els aliments va propiciar la invenció de la ceràmica. Mitjançant el modelatge del fang humit i la seua posterior cocció, els homes i dones neolítics van ser capaços de crear infinitat de peces ceràmiques. 

Per últim, l’aparició del fus i del teler revolucionà la fabricació de tèxtils com vestits i mantes a partir de fibres naturals com llana i lli.



4. L'Edat dels Metalls

El descobriment dels metalls

La metal·lúrgia es va iniciar al Pròxim Orient al Pròxim Orient cap al V mil·lenni a.C. El primer metall en ser treballat per l’ésser humà fou l’or, que es colpejava en fred amb un martell fins deixar-lo pla com una làmina (tècnica del martelleig). Amb ell elaboraven joies i altres objectes ornamentals.



Més tard es començaren a treballar també el coure, el bronze i el ferro, que donen lloc a les tres etapes que formen part de l’Edat dels Metalls: 

  • Edat del Coure (5.000 a.C.). S’inicia la tècnica de la forja, consistent en treballar els metalls després de calfar-los, fet que facilita el seu modelat. Poc després aparegué la tècnica de la fosa, consistent en calfar els metalls fins al punt de liquar-los, amb la finalitat de donar-los forma mitjançant l’abocament dels metalls fosos en motlles.
  • Edat del Bronze (3.000 a.C.). Per tal d’aconseguir un material més dur i tallant, alguns artesans començaren a barrejar coure amb estany. Açò donà lloc al primer aliatge produït per l’home: el bronze.
  • Edat del Ferro (2.000 a.C.). Tot i que el ferro no és un material molt més dur que el bronze i que és més difícil de modelar, el fet que fora un material molt més comú el convertí en el principal protagonista de la fase final de l’Edat dels Metalls. Per primer cop, la majoria de la població va tindre accés a instruments de metalls tals com armes o estris agrícoles.

Una societat més diversificada

El descobriment de la metal·lúrgia va tindre enormes implicacions socials. Com que es tractava d’un treball difícil que necessitava del coneixement de tècniques complexes, la societat començà a diversificar-se i aparegueren els artesans (metal·lúrgics, joiers, ceramistes...) que produïen noves mercaderies destinades a ser intercanviades (comerç). 

Com que determinats materials (com per exemple l’estany) eren escassos, el transport a grans distàncies es desenvolupà i aparegueren innovacions com la roda, essencial per a construir carros de tir animal, i la navegació a vela

Amb el desenvolupament d’oficis especialitzats prompte aparegueren grups socials diferenciats que començaren a acumular riquesa. Aquestes primitives elits, al capdavant de les quals es trobava un cabdill o rei, s’envoltaren d’una classe guerrera, exercien el seu poder sobre la resta de la població i eren les encarregades de defensar les terres, els ramats i els tresors del conjunt de la societat o tribu.


5. Els megàlits

En Europa, a partir del V mil·lenni a.C., i durant quasi tres mil anys, els éssers humans van construir uns monuments amb grans lloses de pedra anomenats megàlits

Allò cert és que els megàlits són, encara a dia d’avui, un misteri: com eren transportades i alçades aquestes immenses lloses de pedra? Quina important funció els atorgaven per a dedicar-los tant d’esforç?

La seua complexitat –la construcció d’un megàlit necessitava del treball coordinat de desenes de persones i de l’ús de diferents eines (troncs, cordes, metalls) i tècniques com la rampa i la palanca- ens permet afirmar que foren construïts per societats complexes on ja s’havia produït una especialització del treball i al capdavant del qual es trobava un cabdill capaç de coordinar el treball de moltes persones. 

Trobem diversos tipus de construccions megalítiques: 

- Menhir. Gran pedra clavada verticalment sobre el terra. Es creu que podien ser elements commemoratius o marques territorials. 
- Dolmen. El nom de dolmen abasta una gran diversitat de monuments que es caracteritzen pel fet de tindre una cambra formada per grans parets verticals que sostenen unes lloses que el cobreixen. Alguns tenen una única cambra i altres un passadís que desemboca en una altra cambra. També n’hi ha d’altres que tenen una galeria coberta amb pedres planes. És possible que tots els dòlmens estigueren originalment coberts i protegit per monticles de pedra i arena. Es creu que es tractava de monuments funeraris.
- Cromlec. Conjunt de pedres verticals i lloses horitzontals disposades formant un cercle. La seua funció podria estar relacionada amb algun culte agrari o solar.



6. L'Art Prehistòric

A finals del Paleolític –fa aproximadament uns 30.000 anys- els homes i dones començaren a donar senyals de sensibilitat artística i van crear les principals mostres d’art, que coneixem com art rupestre (de les coves).

A les parets de les coves van fer múltiples pintures (art parietal). Tot i que les pintures més antigues, en què es representaven animals com búfals, cavalls, cérvols, mamuts, rinoceronts, etc., eren naturalistes –és a dir, representaven la naturalesa de la manera més fidelment possible-, més endavant, fa aproximadament uns 10.000 anys, la pintura es convertí en quelcom més esquemàtic, començaren a aparèixer éssers humans i es representaren escenes de caça o de la vida quotidiana. 

Cal assenyalar, però, que entre les primitives pintures rupestres també podem destacar perfils de mans i símbols geomètrics estranys. 

Una altra diferència entre l’art rupestre primitiu i el més modern gira en torn a les tècniques i colors utilitzats. Mentre que en les obres més primitives s’utilitzaven diversos colors (ocres, negres, rojos...), les figures es contornejaven amb negre i s’aprofitaven les irregularitats de les roques per a donar profunditat i volum a les figures animals, les pintures esquemàtiques tendien a ser monocromes

Quant a la seua interpretació, els prehistoriadors i prehistoriadores, tot i que coincideixen en que no eren obres elaborades cercant la bellesa ni el goig estètic, han elaborat diverses teories

- Màgia de caça. La pintura formava part d’un ritual màgic propiciatori de la caça. Representaven els animals que volien caçar. 

- Santuaris. Com que les pintures es troben a les parts profundes i més foques de les coves, que no eren habitades, es creu que constituïen santuaris en els quals es feien les cerimònies rituals dirigides per un mag o xaman. 

- Culte a la fertilitat. Alguns signes geomètrics s’han interpretat com a signes sexuals, que representen a homes i dones i es poden relacionar amb la reproducció del culte a la fertilitat. 




A més de l’art parietal, els homes i dones prehistòriques també esculpiren i gravaren objectes en pedra, os i banya (art moble). Entre l’art moble prehistòric podem trobar trossos de pedra amb siluetes animals gravades, propulsors decorats, penjolls d’os o ivori o petites figures conegudes com a Venus paleolítiques, dones amb rostres imprecisos i amb una gran exageració de les parts del cos relacionades amb la maternitat (cuixes, malucs i pits) que segurament formaven part de rituals de culte a la fecunditat.

7. La dona en la Prehistòria

Des del segle XIX, la investigació desenvolupada a Europa sobre la Prehistòria ha proporcionat un coneixement exhaustiu sobre els modes de vida de les societats del passat. Tanmateix, és fàcil comprovar que en els textos i les exposicions divulgatives només apareix “l’home prehistòric”. La raó adduïda per a explicar este fet és que les restes arqueològiques no permeten assignar amb exactitud les activitats a l’un o l’altre sexe i, per tant, s’utilitza el neutre masculí. I així les dones han estat relegades a un segon pla, estàtiques i invisibles. Des dels anys setanta, però, noves corrents d’estudi es pregunten on eren les dones en la Prehistòria i què feien.


El primer que cal dir és que les dones eren indispensables per a la supervivència del grup, donat que eren les protagonistes de la reproducció. Precisament la reproducció (es calcula que les dones prehistòriques donaven a llum una vegada cada any), com també la dependència directa que els xiquets i xiquetes tenen fins que es poden alimentar sols, vincula la dona amb l’espai domèstic i no tant amb el treball extern. 

Avui en dia sabem que el treball domèstic, històricament menyspreat pels prehistoriadors, era fonamental per a la supervivència del grup. Eren les dones les que diàriament organitzaven les activitats diàries de manteniment, les que proporcionaven les cures als grans i als malalts i les encarregades d’educar als xiquets i xiquetes, ensenyant-los els valors del grup, les seues primeres estratègies de supervivència, com transformar aliments i matèries primeres i com produir determinats béns. 

En les societats paleolítiques de caçadors-recol·lectors les tasques de la dona es donaven en l’espai domèstic de la cova o la cabana, on mantenien el foc, treballaven les pells, conservaven i preparaven els aliments i on elaboraven ferramentes; sabem, també, que junt a la gent gran i els xiquets eren les encarregades de tasques bàsiques de recol·lecció, de fusta, aigua, sílex, peix, vegetals i fins i tot animals. 

En les societats sedentàries del neolític les tasques assignades a la dona eren la producció de ceràmica i la molta de cereals, tot i que també treballaven els camps i recol·lectaven materials que després es convertien en ferramentes. 

Durant l’Edat dels Metalls, l’economia es diversifica i es generalitza el treball del metall, que comporta molt d’esforç. La investigació tradicional ha associat la metal·lúrgia als homes, deixant-ne fora a les dones sense cap argument. Elles van poder participar tant en el procés de captació de matèria primera com en la fosa i el refinament del metall que es va poder realitzar dins dintre de l’àmbit domèstic.