Unitat 7. L'art clàssic: Grècia i Roma

Font: https://luisaugustopascual.files.wordpress.com

Des de l’època de l’antiga Roma, el concepte de clàssic s’ha utilitzat per destacar la qualitat de les obres d’art. Més tard, durant el Renaixement al segle XVI i l’època neoclàssica al segle XVIII, el concepte s’identificava amb les obres mestres gregues i romanes. S’entenia, doncs, que l’art de l’antiga Grècia i el de l’antiga Roma eren l’expressió plena de la qualitat.
L’art desenvolupat per ambdues cultures comptava amb el valor afegit de la uniformitat. A Grècia es tenia la convicció que l’art ha d’estar regit per la raó i, per tant, la bellesa és un concepte basat en un sistema de mesures i proporcions. En aquest sentit, l’ésser humà era la mesura de totes les coses que permetrà a l’art grec establir una sèrie de lleis i premisses vàlides per a èpoques posteriors. Roma, per exemple, va entendre l’art de l’antiga Grècia de qualitat i digne de ser imitat. Per això, el va copiar mantenint els criteris bàsics de racionalitat ja consolidats.

El Partenó tenia una amplària que coincidia amb la proporció àuria o número φ (phi)

Escultors grecs com Policlet o Lísip escupien cossos d'acord a un determinat kanon

1. L’art grec

Una cultura racional
La civilització grega es va desenvolupar en la península Balcànica (Grècia peninsular) i es va estendre pel Mediterrani. Durant l'etapa hel·lenística va arribar a altres territoris del pròxim orient.
Com ja hem estudiat a la Uniat 1, la Història de Grècia es desenvolupa en varies etapes. Les primeres civilitzacions (Creta i Micenes) van crear van crear sumptuosos palaus (Cnossos) i pintures al fresc amb temes de bous. En l'època arcaica, van nàixer les polis gregues que es van llançar a colonitzar ciutats per tot el Mediterrani, estenent la seua cultura.
En el segle V s'inicia l'etapa clàssica i Grècia ha de fer front a l'amenaça dels perses (Guerres Mèdiques) de les quals Atenes eixirà vencedora i hegemònica. És l'època quan Pèricles ordena reconstruir l'Acròpoli, de l’artista Fídies... Poc després, les Guerres del Peloponés entre Atenes i Esparta, afebleixen Grècia i Filip II, rei de Macedònia, la conquesta fàcilment. El seu fill, Alexandre el Gran, conquistarà l’imperi Persa fins l’Índia i la cultura grega s'estendrà amb ell. A la seua mort, es formen els regnes independents (hel·lenístics) que rivalitzen entre si. Finalment, la conquesta romana acabarà amb el domini grec.
La civilització grega (de la qual sorgeix la civilització occidental actual) es basava en unes premisses bàsiques de pensament que influïa en tots els àmbits de la vida. Les característiques bàsiques eren les següents:
  • L'antropocentrisme. L’ésser humà és el centre del món i l’home i la dona són la referència de totes les coses: en l'art, en la filosofia, en la religió, en el teatre...
  • La religiositat. L'home grec és religiós però la seua religió no és opressora com en altres pobles perquè està més pròxima. Els déus tenen forma humana i els mateixos vicis i defectes: venjança, odi, infidelitat... No és una religió ètica degut a l'absència de clergat que la fa més lliure.
  • La racionalitat. A Grècia sorgeix el perquè de les coses. S'inicia la ciència quan els filòsofs no s'acontenten amb una explicació mítica (mites) i s'expliquen els fets a la llum de la raó (logos). Aqueixa racionalitat estarà present en l'art, el pensament...
  • La vida política. El grec viu en la seua polis, i participa activament en la gestió dels assumptes polítics. El seu govern està pròxim a l'individu i la democràcia n’és el millor exemple.
Al contrari que els egipcis, que construien temples monumentals, els grecs feien temples més menuts i adequats per a l'esser humà

Totes les manifestacions culturals de Grècia estan presidides per una preocupació per l’ésser humà. Es tracta d'una cultura antropocèntrica; fins i tot els déus són éssers afectats per les passions humanes (amor, gelosia, odi, etc.). En aquest sentit, l'art grec va ser racional i humà, perquè així va ser la societat que ho va crear: racional, perquè en ell va ser tot clar, senzill, proporcionat, equilibrat; humà, perquè va representar a l'home i la dona i als déus (com una idealització dels humans) i perquè els espais arquitectònics són grans però a escala humana.
Per tant, l'art grec es va caracteritzar per buscar l'equilibri i la bellesa ideal.

Arquitectura
Les polis eren el bastió principal de l’antiga Grècia. El seu origen es remunta a l'època arcaica i el seu emplaçament original es localitzava en una zona alta (acròpoli) de fàcil defensa. Amb el temps, la ciutat es desplaça a la zona baixa i l'acròpoli adquirirà una funció religiosa. També, a poc a poc, el pla irregular evoluciona gràcies a l'esperit racional i apareix l'urbanisme (Hipòdam de Milet) que crea un pla ortogonal on els carrers en quadrícula... és el marc adequat per a la vida social.
En les polis trobarem diverses edificacions importants: l'àgora o plaça major on es reuneixen els polítics i on se situen temples i institucions; les stoas o mercats; els carrers porticats per a protegir-se de les inclemències del temps; els gimnasos i les biblioteques; els teatres destinats a les representacions dramàtiques; els odèons per a les audicions musicals; els temples. Aquestos edificis es basaven en la proporcionalitat, la simplicitat, la claredat i la bellesa.
En general, els arquitectes grecs es van esforçar per crear espais per a la vida col·lectiva de gran bellesa i perfecció. Els grecs no van utilitzar ni l’arc ni la volta. El disseny dels edificis es basava en la unió de columnes verticals i bigues horitzontals que reben el nom de llinda o arquitrau. Per això es diu que l’arquitectura de l’antiga Grècia és una arquitectura arquitravada.

El temple
L'edifici més representatiu de l'arquitectura grega és el temple. És concebut com a residència del déu o deessa no com a lloc d’oració o recolliment; no servia per a allotjar multituds com a les religions modernes ja que les cerimònies es desenvolupaven en les escalinates. Per això, la seua concepció de l'espai interior és irrellevant; el que importa és l'espai exterior, el seu volum.
En aquest sentit, en construir els seus edificis a la mesura humana i amb una preocupació per l'aparença exterior, els grecs utilitzen la columna com una forma estètica perquè el temple s’ha d’apreciar per fora. Així sorgeixen els tres ordres clàssics: dòric, jònic i corinti.
Les idees principals del temple grec podrien ser les següents:
  • Dimensions humanes. Al contrari que les construccions d'Egipte o Mesopotàmia el temple grec no té unes dimensions colossals. L'individu és la mesura de totes les coses.
  • Proporcionalitat. Igual que en el cos humà, les diferents parts són proporcionals entre si, així cada part del temple compleix unes relacions de proporció similars.
  • Simetria. Està relacionada amb l'anterior: si tracem un eix al centre, el temple és simètric.
  • Mètode científic i matemàtic. El temple és el resultat de laboriosos càlculs i res queda a l'atzar ni a la improvisació. Un temple és geometria, les dimensions són exactes i, per tant, és perfecte.
  • Equilibri, harmonia i simplicitat. Al temple no li falta res ni li sobra res.
  • Preocupació per l'exterior. El grec és un ser polític que viu de portes fora, li interessa més en un temple l'aspecte exterior que l'espai interior.
  • Claredat. L'espai arquitectònic és ordenat, clar i comprensible a primera vista.
  • Material senzills i fàcils de trobar: primer, la fusta; després, la pedra; finalment, el marbre.
  • Decoració. El temple estava decorat amb escultures i relleus, però també estava pintat amb colors vius que s'han perdut amb el pas del temps.
Hi ha diferents models de temples. Segons el número de columnes en la façana principal, el temple grec és:
  • dístil si només té dues;
  • tetràstil si té quatre;
  • hexàstil si té sis;
  • octàstil si té huit.
Des del punt de vista de la perfecció, sabedors dels errors de percepció visual d'un temple, van alterar lleugerament les formes perquè la percepció fora perfecta. Les columnes de les cantonades es feien lleugerament més gruixudes perquè en contemplar-se es veien més fines. Van acostar un poc més les columnes del centre de l'edifici ja que si les feien totes a la mateixa distància es percebien més separades les centrals. Com dues línies rectes paral·leles es perceben més pròximes pel centre van decidir fer una mica més gruixudes les columnes pel centre. La sensació de caiguda de les columnes la van corregir inclinant aquestes lleument cap a dins. Finalment, les línies rectes llargues tendeixen a veure's lleugerament corbes i per això van corbar lleugerament els sòls i les línies dels entaulaments per a compensar. Totes aquestes modificacions són quasi imperceptibles.

L’ordre dòric
L'ordre dòric va ser el més antic i també el més sobri com a propi dels doris, poble sever i disciplinat que habitava al Peloponès i al sud d'Itàlia. La columna dòrica no té de basa i arranca directament del sòl del temple (estilobat). El fust (primer monolític) estava compost de diverses peces o tambors i estava cobert d'estries en forma d'aresta viva. El capitell té dos elements principals: una peça circular o equí; i l'àbac, en forma quadrangular. Sobre el capitell reposa l'entaulament que suporta la coberta i que està compost1per tres parts: arquitrau (llis), fris (dividit en tríglifs, record de les bigues de fusta que sostenien la coberta; i mètopes), cornisa. La coberta és plana i la teulada a doble vessant, originant en les façanes uns espais triangulars o frontons, la part interna dels quals (el timpà) sol estar decorat amb relleus escultòrics.

L’ordre jònic
L'ordre jònic va ser el propi de les illes de Jònia i de l'Àsia Menor, on els grecs havien fundat diferents colònies. Les columnes jòniques (més esveltes i elegants que les dòriques) tenen basa. El fust jònic és acanalat. El capitell està coronat per dues espirals anomenades volutes. A l’entaulament, l'arquitrau jònic està dividit en tres bandes horitzontals i sobre ell apareix un fris continu on es col·loquen relleus.

L’ordre corinti
L'últim ordre a aparéixer és l'ordre corinti que només es distingeix del jònic en les seues majors dimensions i en el capitell que consta de dues files de fulles d'acant o card i unes fines i allargades volutes de xicoteta grandària (molt de menor que en l'ordre jònic) en els extrems.

Elements fonamentals dels estils arquitectònics clàssics grecs: dòric, jònic i corinti

Escultura

L’escultura és, potser, el cim de l’Art Grec, doncs és l’art que millor permet representar el cos humà, element essencial en una cultura tan antropocèntrica com la grega. És essencial comprendre que el naturalisme de l’estatuària grega no és fruit de la imitació de la realitat, sinó d’unes calculades proporcions matemàtiques i que l’objectiu dels escultors grecs no era representar la realitat, sinó aconseguir cossos harmònics i de proporcions perfectes. Els escultors grecs representaven sempre un cànon de bellesa ideal.
A nivell tècnic els grecs utilitzaren diferents materials (fusta, pedra, marbre, bronze...) per tal de realitzar escultures. Cal dir, no obstant, que la majoria del que sabem avui en dia sobre l’escultura grega les sabem gràcies a les còpies en marbre que els romans feren d’escultures originals gregues. Cal assenyalar, per últim, que al contrari del que sol pensar-se, l’escultura grega no estava despullada de color, sinó que es tractava d’obres policromades.

Els grecs dissenyaren tant escultures d’embalum rodó com de relleus associats a obres arquitectòniques.

L'escultura va passar per tres períodes amb diferents estils:
  • L’època arcaica (segle VI aC): En aquest període destaquen els curos i les cores, escultures exemptes de joves nus amb cossos molt rígids, braços apegats al cos i rostres inexpressius. Amb aquestes escultures els escultors grecs d’època arcaica buscaven reflectir serietat i solemnitat.
  • L'època clàssica (segle V aC – primers meitat del segle IV aC). Amb el temps les escultures arcaiques gregues van abandonant la seua tradicional rigidesa i comencen a mostrat moviment . És en aquest període quan els artistes grecs comencen a buscar la bellesa ideal. Per tal d’aconseguir-ho seguiren unes determinades proporcions matemàtiques que es consideraven perfectes (l’escultor Policlet, per exemple, creia que el cos ideal havia de mesurar set vegades el que mesurava el cap de l’escultura i que el cos havia de ser perfetament simètric). Els rostres d’aquestes escultures mostren una actitud serena.
  • Època hel·lenística (segona meitat del segle IV aC): durant aquesta etapa els artistes grecs buscaven major naturalitat amb escenes marcades pel moviment, la teatralitat i amb temes pintorescos. També buscaven l'expressivitat dels sentiments intensos, per la qual cosa es va trencar amb la serenitat de l'idealisme.
Evolució de l'escultura grega: de la rigidesa arcaica al moviment i el dramatisme hel·lenístic


Pintura

Tot el que coneixem avui en dia sobre la pintura dels antics grecs li ho devem als historiadors del món clàssic, donat que no s’han conservat les obres pictòriques en si mateixes. No obstant, tenim una altra manera d’aproximar-nos al món pictòric grec gràcies a la seua ceràmica, que sí conservem.

La ceràmica grega també va passar per etapes diferents segons la seua decoració:
  • Estil geomètric (segles IX i VIII aC). Formes geomètriques en negre ordenades en diferents línies sobre la superfície ceràmica, que mantenia el color rogenc de l’argila.
  • Estil de figures negres (segle VII aC). Es representaven figures humanes en negre sobre el fons, que mantenien el color rogenc de l’argila.
2. L’art romà

L’art romà és, en molts aspectes, continuador de l’art grec, per bé que és especialment singular en l’arquitectura que serà una referència històrica universal. També és important per l’escultura i la pintura, especialment en el gènere del retrat i del relleu, d’un gran realisme i qualitat tècnica.

Podem distingir diverses etapes de l’art romà: Art Etrusc (segle VII–IV aC). Art Romà Republicà (segle IV–I aC). Art Roma Imperial (segle I–III dC). Art tardorromà (segle III–476 dC).

La influència grega en l’art romà és senzilla d’explicar: quan Roma va conquistar i saquejar els regnes hel·lenístics, comprova el gran desnivell cultural que hi ha entre la seua civilització i la grega. Aleshores, comença un intens procés d’hel·lenització en territori romà que impregnarà molts àmbits de la societat.

Arquitectura

Si bé és cert que l’art romà perpetua molts criteris i principis de l’art grec cal matisar aquesta continuïtat perquè, sobretot en l’arquitectura, demostra una personalitat pròpia molt clara. Aquesta singularitat es manifesta majorment en la concepció de l’espai interior, la introducció de nous materials, noves tècniques i el pragmatisme i monumentalitat que no tenia l’arquitectura grega.

Per tant, podem destacar les següents característiques de l’arquitectura romana:
  • Capacitat d’assimilar influències dels pobles conquistats (etruscos, grecs, etc.).
  • Funcional, pràctica i pragmàtica. Aspectes útils davant els criteris estètics.
  • Materials molt variats. Adaptació al medi que implica un gran nivell tècnic que permet utilitzar pedra, formigó, fusta, etc. i fer ús de revestiments exteriors si els materials eren pobres.
  • Monumentalitat. Edificis colossals relacionats amb la idea de la immortalitat de l’Imperi.
  • Gran desenvolupament de la enginyeria. Creació de nous tipus de construccions i edificis.
  • Dinàmica. S’introdueixen nous elements (arc i volta) que combinen amb l’arquitravada grega.
  • Cinc ordres arquitectònics. A més del dòric, jònic i corinti, Roma va crear dos ordres nous: el toscà (una simplificació del dòric) i el compost (barreja del jònic i el corinti).
  • Major importància de l’arquitectura civil. A diferència de Grècia, a Roma va tindre més rellevància les obres civils, més pràctiques i funcionals.
  • Importància dels espais interiors. En Roma, els edificis estaven concebuts per a ser utilitzats i no només vistos com a Grècia. Per tant, es creen amples espais per a donar cabuda a molta gent.
Urbanisme

L’urbanisme i l’arquitectura van ser un instrument que els romans van utilitzar per la romanització de l’Imperi, ja que homogeneïtzaven totes les ciutats.

Totes les ciutats romanes presenten una estructura geomètrica semblant en forma de quadricula (traçat hipodàmic). La qual deriva dels antics campaments militars, que els romans van utilitzar per les conquestes, i a partir del quals, moltes ciutats havien tingut el seu origen.

La ciutat romana, al igual que els antics campaments militars, era travessada per dos carrers principals: el cardus i el decumanus, que la dividien en quatre parts. A l’encreuament d’aquests dos carrers s’hi situava el fòrum, una plaça on estaven els principals edificis públics, a la manera de l’antiga àgora grega.

Estructura bàsica d'una ciutat romana

Arquitectura civil

A diferencia de Grècia, on l’arquitectura religiosa (els temples) era més important, Roma va donar major rellevància a l’arquitectura civil, molt més pràctica i funcional. Serà en aquest àmbit, el de les construccions civils, on els romans realitzaran les seves més grans aportacions a l’arquitectura.
  • Arquitectura domèstica. Les vivendes particulars són els primers edificis on podem vore les característiques pròpies de l’arquitectura civil romana. Hi havia de tres tipus: les domus (cases privades de famílies benestants amb varies dependències organitzades al voltant d’un pati central o àtrium); les insulae (de varies altures i de baixa qualitat material destinades a diverses famílies humils); les villae (cases de camp de famílies riques).
  • Edificis de caràcter lúdic. Eren edificis públics dedicats a diversos usos: les termes (una espècie de banys públics amb gimnàs i massatges que eren centres socials de reunió i negocis); els teatres (edificis semicirculars destinats a la representació d’obres diverses amb un escenari més gran que als teatres grecs); els amfiteatres (edificis de planta el·líptica que tenien un complex sistema de passadissos subterranis situats baix de l’arena, on es representaven espectacles de tipus sagnants com lluites de gladiadors, naumàquies, etc.); els circs (estadis de gran capacitat on s’organitzaven carreres de quàdrigues i competicions atlètiques).
  • Edificis de caràcter administratiu. La basílica era un edifici públic destinat a la realització de transaccions comercials, l’administració de justícia i altres actes públics. Aquest és el model d’edifici que posteriorment els cristians utilitzaran com a model de les seues esglésies.
  • Construccions commemoratives. Tenien una funció propagandística. Eren elements arquitectònics (propis d’edificis) que s’engrandien en honor a les gestes militars: l’arc de triomf (d’un arc o de tres) i la columna commemorativa.
  • Les obres públiques. Les obres públiques són les que millor mostren el caràcter pràctic dels romans i la seva enorme capacitat com a enginyers per aplicar solucions tècniques. Van servir a la romanització i control de l’imperi i són múltiples: calçades, aqüeductes, ponts, embassaments, ports, fars, muralles, clavegueres.
Arquitectura religiosa

Els temples eren edificis destinats al culte als deus i presenten una clara influència dels temples grecs i dels temples etruscs.

Podem diferenciar tres tipus de temples: el temple rectangular, el temple circular (que segueix el model del tholos grec) i el Panteó (excepció, edifici singular). No obstant això, la tipologia més comuna és la planta rectangular que segueix el model grec que arriba a través dels etruscos.

Escultura

L’aportació més destacable de la cultura romana a l’escultura que heretaren dels grecs fou el retrat. El retrat romà troba les seues arrels en l’art dels seus veïns etruscos i en la tradició patrícia de realitzar màscares funeràries de cera dels seus avantpassats (imagines maiorum) a les quals rendien culte en l’atri de la domus familiar.

El Togat Barberini representa a un patrici romà portant en les seues mans dos retrats dels seus avantpassats

En el retrat romà els materials més utilitzats eren el bronze i el marbre. Al contrari que els grecs, els romans no solien pintar les seues escultures.

En un primer moment els romans només realitzaven representacions escultòriques de caps, però amb el temps acabaren fent de tot, com bustos (cap, muscles i pit), escultures de cos complet i fins i tot les primeres escultures eqüestres (reservades per als emperadors).

Entre les escultures que representaven emperadors distingim, principalment, tres tipus:
Els romans també destacaren a l’hora de realitzar relleus arquitectònics que decoraven altars monumentals, columnes commemoratives, arcs de triomf i fins i tot sarcòfags.

En l'Ara Pacis o Altar de la Pau d'August pot observar-se un magnífic relleu històric que narra les gestes de l'emperador

Encara que en un principi s’acontentaren amb la realització de formes vegetals i geomètriques en època imperial sorgí un nou gènere de relleu arquitectònic que anomenem relleu històric que consistia en representar episodis històrics que tenien per objectiu exaltar l’emperador o narrar alguna victòria militar.

Pintura

La pintura romana també fou hereva de la que feren els grecs. De fet, des d’època de Cèsar arribaren pintures murals gregues que arrancaven directament de les parets i que transportaven a Roma, sent aquesta una de les raons per les quals no conservem dites pintures murals gregues.

Les pintures murals romanes, que es feien habitualment al fresc, tenien com a finalitat última decorar les parets de les vivendes. Gràcies a les pintures murals que s’han rescatat de les ruïnes de Pompeia s’ha arribat a la següent classificació:
  • Estil d’incrustació (segle II aC). Els murs es decoren per tal que l’estuc done impressió de ser marbre.
  • Estil arquitectònic (segle I aC). Mitjançant la pintura s’imiten estructures arquitectòniques que donen la impressió d’engrandir la sala mitjançant jocs de perspectiva i profunditat.
  • Estil mixte (segle I dC). Combinació dels dos anteriors però més colorit i en què apareixen elements fantàstics.
  • Estil il·lusionista (finals del segle I dC). Apareixen escenes mitològiques i històriques i també paisatges. Molt recarregat decorativament.
A partir del segle II dC la pintura perd importància i és substituïda per decoracions de marbres de diferents colors i per la tècnica decorativa del mosaic, consistent en l’elaboració d’un mosaic mitjançant la unió de petites peces de pedra, ceràmica, vidre i altres materials de diferents colors anomenades tessel·les.