Unitat 2. Roma: monarquia, república i imperi

__________________________________________________________

Roma va ser fundada al segle VIII aC i governada per una Monarquia fins el segle VI aC quan els seus habitants van expulsar els monarques i es van constituir en República. Roma es va apoderar de les terres que s’estenien des de la Península Ibèrica fins a l’Orient, i va abraçar tot el mar Mediterrani (Mare Nostrum). A partir del segle I dC Roma es va transformar en un Imperi que va entrar en crisi a partir del segle III i va patir el setge dels pobles bàrbars. El 476 Roma va ser conquistada i l’Imperi va desaparèixer.

1. L’origen. La Monarquia (753 aC–509 aC)

Al II mil·lenni aC, la Península Itàlica era ocupada pels llatins (al centre), els etruscs (al nord) i els grecs (al sud). A mitjan segle VIII aC, algunes tribus de llatins es van agrupar a les ribes del riu Tíber i van fundar poblats sobre set puigs, que van ser l’origen de la ciutat de Roma. Segons la llegenda, Ròmul i Rem eren germans bessons fills del déu Mart i descendents d'Enees (heroi troià). El governant de la regió els temia i va ordenar assassinar-los. L'home encarregat no va poder i els va abandonar en una cistella en el riu Tíber. El corrent de l'aigua els va portar riu avall, fins als peus del pujol Palatí, on van ser alimentats per una lloba. En créixer, Ròmul va matar el seu germà i va fundar la ciutat de Roma.


Roma va tindre set reis: els quatre primers, llatins; i els tres últims, etruscos. Els reis concentraven tots els poders: manaven a l'exèrcit, impartien justícia i eren la màxima autoritat religiosa. Governaven amb l'ajuda d'un Senat compost per les grans famílies aristocràtiques.

Baix la influència etrusca, Roma es va engrandir com ho demostra la construcció d'aqüeductes, temples, xarxa de clavegueram (Claveguera Màxima) i, fins i tot, una muralla al voltant dels set pujols. Durant aquesta etapa la principal font econòmica va ser l'agricultura i la ramaderia, encara que els artesans i els mercaders van intensificar l'activitat seua comercial a la regió. A més a més es va reorganitzar la ciutat amb la divisió en districtes.

2. La República (509 aC–27 aC)

Quan el poder d’Etrúria es va afeblir, els romans van expulsar a l'últim rei etrusc, Tarquini el Superb. Aquest fet va suposar una nova forma de govern caracteritzada perquè els ciutadans elegien als seus governants els càrrecs dels quals van deixar de ser hereditaris tot i que contiuà sent aristocràtic.

Institucions i càrrecs de la República

Amb la fi de la monarquia, el poder de l’Estat, mitjançant la Constitució romana es va repartir entre: 
  • Els comicis o assemblees de ciutadans que votaven les lleis i elegien als magistrats.
  • Els magistrats o càrrecs públics que exercien el seu poder durant un any. El Cursus honorum era la carrera política que seguien els magistrats, tant si eren de la família patricia com si provenien de la peble. Els més destacats eren:
    • Els cònsols: els més importants, dirigien el govern i l'exèrcit.
    • Els pretors: presidien els tribunals de justícia i governaven les províncies i les ciutats.
    • Els censors: feien llistes de ciutadans, vigilaven els costums i van arribar a nomenar les vacants del Senat.
    • Els edils: s'encarregaven de diferents tasques internes de la ciutat.
    • El qüestors: recaptaven impostos.
  • El Senat, assemblea formada per tres-cents antics magistrats (quasi tots patricis). La seua funció era consultiva però en la pràctica dirigia la República. S’ocupava de la política exterior, els assumptes militars, religiosos, legislatius i judicials.



L’exèrcit romà

Al principi, l’exèrcit es nodria del servei militar obligatori que afectava a tots els ciutadans amb propietats perquè es considerava que eren els únics que tenien motius per a defensar Roma. Més tard, després d'algunes derrotes militars, el cònsol Mario va reformar l’exèrcit i el va convertir en permanent amb soldats professionals. Quan es feia necessari engrandir l’exèrcit es donava entrada als plebeus sense propietats i a canvi els hi pagaven un sou (d'ací la paraula soldat). A poc a poc, l'exèrcit es va professionalitzar i els reclutaments temporals van donar pas a una tropa permanent. 

De fet, els soldats que s'allistaven en legió ho feien per a guanyar un sou que els permetia eixir de la pobresa i per les terres que es repartien als veterans després de les guerres. Vivien en campaments emmurallats que construïen ells mateixos. El plànol d’aquestos assentaments era en quadrícula, amb una via principal de nord a sud anomenada cardo maximus; i una altra d'est a oest anomenada decumanus maximus. Amb el temps, molts d’aquestos campaments es van convertir en ciutats. 

L'exèrcit es componia de diverses legions sota el comandament d'un cònsol. Cada legió era dirigida per un general anomenat legat que comptava amb l'ajuda de diversos oficials anomenats tribuns. La integraven prop de 5.000 soldats d'infanteria, organitzats en grups de 80 homes anomenats centúries. A més, comptava amb 300 unitats de cavalleria i tropes auxiliars de suport. 

En combat atacaven en formació tancada anomenada de tortuga, que els permetia protegir-se de les fletxes enemigues. Tanmateix, utilitzaven màquines de guerra per a llançar projectils (com la ballesta o la catapulta) i per a assetjar una fortalesa (com a ariets o torres d'assalt).



L’expansió de Roma durant la República. Les Guerres Púniques

Durant la Monarquia i la República, Roma va patir invasions d'altres pobles (etruscos, gals) però ho va suportar molt bé. Finalment, va dominar tota la Península Itàlica. En un primer moment, Roma es va defensar dels atacs exteriors, per la qual cosa la guerra tenia una motivació defensiva. 

Després, les guerres es van produir perquè no hi havia acord amb el control d'un territori fronterer i s’enfrontaven a altres pobles que també els reclamaven: eren litigis fronterers que van predominar durant la conquesta d'Itàlia i amb la de Sicília (Primera Guerra Púnica). 

Amb el temps, Roma va prendre consciència de la seua fortalesa front a altres pobles i, aleshores, van iniciar guerres de conquesta amb qualsevol excusa, pensant a obtindre riqueses i poder fàcilment. La seua superioritat militar era evident.



Des de les reformes del cònsol Mario, les guerres també servien per a donar treball als plebeus, amb l’objectiu que no molestaren els patricis. 

Finalment, els propis generals romans començaven guerres civils per ambició i usaven els seus exèrcits contra altres generals romans per a dominar províncies o per tindre el poder de Roma.

Així les coses, la lluita pel control de l'illa de Sicília va enfrontar Roma amb Cartago, una ciutat fenícia també en expansió. Aquesta rivalitat, va desembocar en tres guerres que van enfrontar les dues ciutats pel control del Mediterrani occidental (des de Sicília a Hispània): les Guerres Púniques.
  • La primera (264–241 aC) es va produir pel control de Sicília i va acabar amb la victòria de Roma que es va quedar amb l'illa i va rebre de Cartago tributs que havien de pagar-se anualment. 
  • La segona Guerra Púnica (218–201 aC) va començar a Sagunt (Hispània) amb victòries de Cartago. Un exèrcit dirigit pel general Aníbal va envair Itàlia i va posar setge a la pròpia Roma. Però una contraofensiva romana va invertir la situació i Cartago va ser derrotada en la batalla de Zama per Publi Corneli Escipió. A partir d’aquell moment, Roma va ocupar gran part d'Hispània i Cartago va quedar reduïda al nord d’Àfrica i la zona més pròxima a la capital. 
  • Finalment, amb la Tercera Guerra Púnica (149–146 aC), Roma va destruir totalment Cartago. El seu territori del nord d'Àfrica va ser annexionat i convertit en la província d'Àfrica. 


Aquell mateix segle, Roma va ocupar Macedònia (després de les Guerres Macedòniques), Grècia (després de la destrucció de Corint en el 146 aC) i nord–oest d'Àfrica.

Conflictes socials

L'expansió territorial de Roma va enriquir molt als patricis, que es van quedar amb les terres i amb els presoners convertits en els seus esclaus. Els esclaus es van usar per a treballar en plantacions agrícoles (latifundis) per la qual cosa va augmentar molt la producció agrícola. Com va créixer la venda de productes agrícoles, els preus van baixar i això va arruïnar als xicotets llauradors lliures romans que amb la baixada de preus no podien sobreviure. 

Per tant, les conquestes romanes van empobrir la majoria de la població, ja que es dedicaven majoritàriament a l'agricultura. Amb això, es produeix un increment de la diferència entre els rics i els pobres i, en conseqüència augmenten les desigualtats socials cosa que va fer créixer la indignació de gran part de la ciutadania romana i, a partir del segle II aC, van començar les revoltes violentes que van tindre diverses manifestacions: 
  • Rebel·lions d'esclaus, el número dels quals anava augmentant al mateix temps que ho feien les conquestes. La més important va ser la revolta d'Espartac (del 73 al 71 aC) un esclau que, fart dels abusos del seu amo, es va rebel·lar contra ell. A poca a poc, va anar alliberant a altres esclaus i va formar un poderós exercit que es va enfrontar victoriosament amb l’exèrcit romà. Finalment, el pretor Cras va sufocar la revolta, cosa que li va servir per a ascendir a cònsol. L'esclavitud era molt important en l'economia romana, així que totes les revoltes van ser reprimides durament.
  • Rebel·lions de plebeus contra els patricis. En el segle II aC, els germans Graco (Tribuns de la plebs) van intentar repartir terres entre els plebeus i els soldats llicenciats però els patricis s’hi van oposar violentament i els Graco van ser assassinats. La solució alternativa que van acceptar els patricis per a acabar amb la fam, però sense repartir les terres, va ser el repartiment de blat i aliments gratuïtament, la annona. A més, els patricis pagaven espectacles públics com a carreres de quadrigues o gladiadors que tenien molt d'èxit entre els plebeus i els distreien. A aquesta manera d'actuar, és a dir, a repartir aliment i organitzar espectacles per a tindre contents als plebeus i evitar les revoltes, se'n va dir panem et circenses o pa i circ. 
  • Rebel·lions de les ciutats italianes als habitants de les quals no se'ls havia concedit els mateixos drets que als habitants de Roma. Van ser les guerres socials el resultat de les quals va ser la derrota militar dels revoltats encara que els drets dels romans es van anar estenent per a evitar que es repetiren aquests conflictes. 
  • Guerres civils. Per a intentar solucionar la crisi, el Senat i els magistrats romans van entregar el poder a diferents caps militars que es van enfrontar mútuament en sengles guerres civils que van desestabilitzar políticament a la República. Un d'aquests caps militars, Juli Cèsar, l'any 48 aC va ser proclamat dictador perpetu i va assumir tots els poders. Però els seus contraris el van assassinar l'any 44 aC i va ser el seu fill adoptiu, Octavi, qui va véncer als rivals de Cèsar en una guerra civil convertint-se en l'home més poderós d'occident. 



3. L’Imperi (27 aC – 476 dC)

L'any 27 aC el Senat de Roma li va concedir a Octavi el títol d'August (“triat pels déus”), iniciant-se l'última etapa de la història de Roma, l'Imperi. 

Octavi August es va convertir en el primer emperador romà i va inaugurar una nova forma de govern. Va concentrar tots els poders civils i militars: convocava al Senat, reunia els comicis, nomenava als magistrats i dictava totes les lleis. Va ser nomenat cònsol vitalici i cap de l'exèrcit i es va convertir en la màxima autoritat religiosa en nomenar-lo gran pontífex. Fins i tot, a la seua mort va ser divinitzat i la figura de l'emperador es va convertir en culte sinònim de fidelitat a Roma.

L'Alt Imperi. La Pax Romana

Durant els segles I i II dC, l’Imperi va aconseguir la màxima expansió i prosperitat (pax romana). La prosperitat es va estendre, la producció va augmentar i les províncies es van anar especialitzant en productes concrets. Roma es va convertir en una gran ciutat de més d’un milió d’habitants.



En aquest nou sistema imperial, l'emperador governava en solitari. Nomenava als càrrecs importants i redactava les lleis mitjançant documents anomenats edictes i comptava amb una guàrdia personal que el protegia: guàrdia pretoriana. El seu poder era tan gran que se'ls rendia culte, fins i tot, es van divinitzar les seues esposes. 

Alguns dels emperadors més famosos van ser: Tiberi, Cal·lígula (les seues excentricitats el van portar a nomenar cònsol al seu cavall Incitatus), Claudi (va conquistar Britània i Mauritània), Neró, Tit Flavi (va inaugurar el Colosseu, va viure l'erupció del Vesuvi i la destrucció de Pompeia), Trajà (hispà, va conquistar Dàcia), Adrià (va construir el Panteó), Marc Aureli (l'emperador filòsof). 

Quan un magistrat o un emperador vencien en una guerra important, el senat romà li concedia el dret de ser rebut a Roma amb una cerimònia anomenada triomf. El líder victoriós entrava a Roma damunt del seu carro amb una corona de llorer. Darrere, desfilava el seu exèrcit, els presoners i el botí. Els ciutadans romans l’aclamaven, llançant-li flors. Passava sota un arc de triomf i acabava en el temple de Júpiter, en el Capitoli. Finalment, hi havia un banquet i espectacles en el Coliseu.



La Crisi del segle III i el Baix Imperi

En el segle III, Roma va patir una profunda crisi política i econòmica que va donar inici al període anomenat Baix Imperi. Durant aquest temps, la tendència general serà negativa encara que va haver moments de recuperació. L'origen de la crisi és l'arribada d'onades de pobles invasors des del nord i des d'Àsia central (germans, huns, gots, etc.) que Roma coneixia amb el nom de bàrbars. Es van haver de fortificar les fronteres o limes amb muralles i va augmentar el reclutament de soldats per defensar-les. Les conseqüències va ser: 
  • Augment de la influència dels militars. Les guerres civils es van multiplicar.
  • Increment dels impostos per a mantindre als exèrcits, la qual cosa va portar a molts a abandonar les ciutats per a evitar als recaptadors i es van convertir en xicotets llauradors. La societat va passar de ser urbana (de la ciutat) a ser una societat rural (del camp).
  • Falta d’esclaus, degut a la fi de les conquestes i perquè molts compraven la llibertat (es convertien en lliberts). Per tant, faltaven homes per a treballar els latifundis dels terratinents i, en conseqüència es va crear la figura del colon, agricultors semilliures que pagaven una renda (lloguer) per la terra però no podien abandonar-la.
  • Revoltes socials dels bagaudes que van assolar Gàl·lia i Hispània. Els bagaudes eren antics soldats, llauradors, colons o esclaus que es van revoltar contra els terratinents, saquejant les seues propietats, tant de nobles com dels bisbes. Les revoltes dels bagaudes van començar en el segle III i van continuar produint-se fins al segle VIII, més enllà de la caiguda de l’Imperi.
  • Extensió de les epidèmies de grip o pigota, com la pesta Antonina (160–190) que va ser la primera gran epidèmia de la història. Va acabar amb una desena part de la població de l’imperi i va costar la vida, fins i tot, a l'emperador Marc Aureli.
  • Enfrontaments religiosos entre politeistes i cristians, la nova religió que havia sorgit en el segle II. També hi va haver enfrontaments entre cristians de diferents corrents.
L’any 212, l’emperador Caracal·la va concedir el dret de ciutadania romana a tots els habitants de l’Imperi, per tal d’augmentar la recaptació i el reclutament. Amb el temps, els plebeus més rics es van igualar en drets als patricis formant un grup social únic anomenat noblesa.

La caiguda de l'Imperi

Per a gestionar millor els territoris i enfrontar-se més eficaçment a les invasions, Dioclecià va dividir l'Imperi en quatre zones amb quatre governants diferents (tetrarquia). Aleshores, Roma va perdre cert protagonisme, i va ser substituïda com a capital de la zona occidental per Milà. Dioclecià va intentar recuperar el politeisme però els cristians es van negar i, en conseqüència, se'ls va perseguir més durament. Va ser l’anomenada "gran persecució". 

No obstant, l'emperador Galeri al final del seu mandat va desistir i, poc abans de morir, va promulgar l'Edicte de Tolerància de Nicomedia (311) que donava per acabada la persecució contra el cristianisme. El seu successor Constantí va aplicar aquesta decisió i els historiadors cristians li van atribuir l'Edicte de Milà del 313, pel qual es toleraven totes les creences, inclosa la cristiana. 

Al final d’aquell segle (380), l’emperador Teodosi va prohibir la resta de religions amb l'Edicte de Tessalònica. Amb l'oficialitat del cristianisme, l'emperador va passar a controlar a l'Església i va començar la persecució contra els pagans. 

D’altra banda, Teodosi va dividir definitivament l'Imperi en dos parts (occident i orient) l’any 395. L'occidental va traslladar la capital a Ravenna, en el nord d'Itàlia, ja que era més fàcil de defensar. L'oriental va posar la seua capital a la ciutat de Bizanci, que va ser rebatejada com Constantinoble, situada estratègicament en l'estret del Bòsfor, entre el continent asiàtic i l'europeu.


La pressió dels bàrbars va continuar augmentant i en el segle V, els huns, dirigits per Àtila, van entrar en territori romà i el van saquejar. Finalment l'any 476, el cap bàrbar Odoacre va conquistar Roma i va destituir l'últim emperador d'occident Ròmul Augústul. Al mateix temps, altres pobles bàrbars van envair l'Imperi Romà Occidental: vàndals (nord d'Àfrica), visigots (Hispània), francs (Gàl·lia), ostrogots (Itàlia), anglosaxons (Britània), etc. 

La caiguda de Roma marca el pas de l'Edat Antiga a l'Edat mitjana. La part oriental de l'Imperi Romà va sobreviure durant tota l'Edat mitjana fins 1453, amb el nom d'Imperi Bizantí.

4. Economia i societat durant la república i l’imperi
Una societat urbana
Roma va ser un Imperi de ciutats; se’n van fundar centenars i totes tenien una estructura semblant. Les ciutats eren el lloc de residència de les autoritats i de l’administració, i el centre econòmic on es feien les activitats artesanals i comercials. A més, les ciutats van homogeneïtzar els habitants de totes les províncies i van contribuir a la romanització de l’Imperi.



A les ciutats hi havia dos tipus de cases:
  • Les domus, habitatges unifamiliars per als rics patricis, on vivien amb els seus esclaus. Les habitacions i dependències se situaven entorn d'un pati central anomenat atrium o atri.
  • Les insules, blocs de pisos de diverses altures per als plebeus.
Roma va dissenyar un tipus de ciutat (urbs) en forma de quadrícula inspirada en els campaments militars. Traçaven el perímetre de les muralles (pomerium) i es marcaven els carrers principals. De nord a sud es marcava el card, i d'est a oest el decumanus. En l'encreuament d'ambdues es construïa el fòrum, centre públic de la ciutat. Al llarg de tot l'imperi es van fundar centenars d'elles amb un disseny molt similar i que van contribuir enormement a la romanització de l'Imperi.

Grups socials
Els habitants de l’Imperi estaven dividits en grups socials amb drets desiguals, tot i que la societat romana era oberta i permetia l’ascens social.

En la part més baixa, estaven els esclaus (sense drets i podien ser venuts encara que alguns, com els gladiadors podien comprar la seua llibertat en determinades circumstàncies). Després, els ciutadans (lliures) no pagaven impostos, tenien drets polítics, estaven protegits per les lleis i es dividien en dos grups: els patricis i els plebeus (la majoria). Els patricis eren rics propietaris de grans explotacions agrícoles (latifundis) i controlaven el poder polític. Pertanyien a les grans famílies (gens) descendents dels primers habitants de Roma. Només els patricis ocupaven càrrecs públics al principi. Els plebeus, per contra, eren treballadors agrícoles, artesans, comerciants o servents dels patricis i quan no tenien treball vivien de les subvencions de l’Estat. Amb el pas del temps, els plebeus més rics o poderosos van rebre el nom de cavallers.



Els patricis monopolitzaven el poder polític i econòmic i això va fer que s’enfrontaren amb els plebeus. Durant la República, el resultat d'aquestes lluites va ser que els plebeus van veure augmentats els seus drets polítics. Primer, se'ls va permetre entrar en les institucions, fins llavors reservades als patricis amb la creació de càrrecs específics, com el Tribú de la plebs (494 aC). Però l’avanç més important va ser la Llei de les Dotze taules (454 aC) que posava per escrit i en públic les lleis, per a evitar abusos dels patricis. Una vegada aconseguits els drets polítics, els plebeus també volien un repartiment més just de la riquesa, però en això van tindre pitjors resultats.

Economia agrícola i societat esclavista
L'expansió territorial va afavorir l'expansió del comerç. Es van construir nombroses ciutats que es comunicaven amb vies o calçades romanes, ponts i ports. Es va generalitzar l'ús de monedes i les ciutats comptaven amb tallers artesans. Els plebeus treballaven les seues pròpies terres, com a comerciants o per als patricis. Els esclaus treballaven en els latifundis dels patricis.
Els latifundis eren grans explotacions agrícoles dirigides des d'una vila (casa de camp dels patricis). Com el latifundi treballat per esclaus era el centre de l'economia romana, podem parlar d'un sistema esclavista. Per a cultivar usaven llaurats de reixa tirats per bous (amb una peça de ferro per a aprofundir més en la terra), per a moldre el gra i obtindre farina usaven molins moguts per animals o per l'aigua dels rius. Per a aconseguir millors cultius, deixaven descansar algunes parcel·les (deixant-les en guaret) i canviaven el tipus de cultiu (rotació).

Relacions comercials

Durant els primers segles de l’Imperi, el comerç entre les províncies es va veure afavorit per la pau interna, la seguretat en les comunicacions i per l’augment de la producció. Roma disposava de calçades magnífiques que unien la capital amb totes les províncies. El comerç internacional es feia essencialment per via marítima: Òstia, Antioquia i Alexandria eren els ports més importants. L’existència d’una moneda sòlida arreu de l’Imperi va ajudar el desenvolupament comercial.



5. Vida quotidiana. La religió
Els homes es vestien amb túniques que se subjectaven amb un cinturó. Els soldats usaven túniques curtes que no arribaven al genoll. Damunt es posaven grans togues de llana que s'enrotllaven al voltant del cos. Aquesta peça únicament la podien portar els ciutadans. Per la seua banda, les dones també es vestien amb túniques, però més llargues i amb més plecs. Damunt es posaven una altra túnica anomenada stola. Sobre els muscles i el cap es posaven un vel. Tant homes com dones usaven roba interior i cuidaven el seu aspecte. Les dones usaven cremes i perfums i es recollien el pèl amb pentinats molt elaborats.
A Roma menjaven pa, farinetes de cereals, verdures, llegums, llet, formatge, ous, olives i vi. Si vivien en la costa a més consumien peix. La carn era cara, per la qual cosa els plebeus en consumien en poques ocasions. En canvi, els patricis organitzaven banquets en els quals se servia carn de bestiar, de caça i gàrum (salsa de peix). Menjaven amb les mans i ho feien a la seua casa o al carrer, ja que existien nombroses botigues de menjar. Després podien anar a fer les seues deposicions als vàters públics.

Les principals aficions dels romans eren les carreres de quàdrigues en el circ, els espectacles de gladiadors i naumàquies en l’amfiteatre, les obres de teatre en el teatre, i xarrar en les termes o banys públics.

La religió romana oficial provenia de la grega i únicament van canviar el nom dels déus. D'altra banda, els romans a les seues cases practicaven un altre tipus de religió: el culte domèstic, que consistia a adorar als avantpassats i als esperits protectors de la llar i la família. A Roma no hi havia oracles però sí àugurs que predeien el futur interpretant el vol dels ocells.

6. Les dones en Roma
Independentment de la seua condició, les dones romanes van tindre més drets i llibertats que la majoria de pobles de l’antiguitat. Roma era una societat patriarcal, és a dir, els homes exercien el control sobre la resta de la família i les seues possessions i les dones havien d'acatar les decisions del seu pare o el seu marit. Es lloava la figura de la dona fidel al seu espòs.

A diferència de la dona atenesa, reclosa a casa i dominada completament per l'home, les romanes van gaudir sempre d'una certa independència, sobretot si procedien d'una família acabalada. Malgrat això, la situació de la dona no era fàcil ja des de l'inici de les seues vides. Les xiquetes eren relegades a un paper secundari: en nàixer no tenien nom propi, adoptaven el del pare en femení, i les no desitjades eren abandonades, i si sobrevivien, condemnades a l'esclavitud.

Fins als 12 anys assistien a l'escola pública (les patrícies tenien els seus propis mestres a casa) on se’ls ensenyava a ser bones esposes: aprenien cant, matemàtiques, recitat de poemes i costura. A partir dels 12 anys contreien matrimoni, per suposat concertat. Cal tindre en compte que l'esperança de vida es situava entre 25 i 35 anys. S'esperava d'elles que tingueren tants bebés com pogueren perquè molts no arribarien a la maduresa. Moltes dones morien en el part o afeblides per tindre massa xiquets. No és d'estranyar doncs, l’ús d’anticonceptius i avortaments provocats.

En el món rural la igualtat era més present, treballant igual que els homes en les labors agrícoles. A la ciutat, podien arribar a ser fins i tot a ser comerciants i portar els seus propis negocis, encara que sempre sota la tutela dels homes. A diferència de les dones gregues, que els estava prohibida la vida social, les romanes (sobretot en l'època imperial) portaven una intensa vida pròpia i caminaven lliures pels carrers; acudien als banquets i actes oficials al costat del marit, anaven al mercat i assistien als espectacles (amb seients reservats per a elles, amb pitjor visibilitat). Això sí, sempre amb el cap cobert com a senyal de cautela.

El matrimoni era molt important en Roma. No obstant això, l'estima era una altra cosa que pocs s'ho prenien de debò. La unió tenia com a objectiu perpetuar el llinatge, i en les classes altes, forjar aliances polítiques i socials.

La societat romana era molt classista, i les dones no escapaven d'aquesta jerarquització de classes, agreujant encara més la situació d'aquelles que es trobaven entre les classes més humils. Per contra, les dones de classe alta, aportant un quantiós dot al matrimoni, gaudien d'una major independència, ja que en cas de divorci eixe patrimoni tornava íntegre a ella. Les vídues eren les que gaudien d'una major llibertat: controlaven el seu propi patrimoni i no depenien de cap home més enllà de l'autoritat que els seus fills homes tractaven d'exercir sobre elles.

A nivell polític, com a Grècia, les dones romanes estaven excloses de la vida política i ciutadana: no podien votar ni accedir a les magistratures.

Aquesta situació de discriminació i dependència es manifestava en tots els àmbits:
  • En la religió: les deesses tenien un paper secundari i relacionat amb el matrimoni i la fertilitat. Els déus tenien un paper principal i relacionat amb la força.
  • En l'art: les dones normalment es representaven vestides i l'home seminu en considerar més bell el cos masculí.

7. Hispània preromana i romana
Els pobles preromans
La disposició geogràfica de la península Ibèrica l'ha convertida en una cruïlla de camins o lloc de pas per a molts pobles durant la història. A inicis de mil·lenni I aC la situació era la següent: hi havia dos grups principals preromans, és a dir, pobles que ja s'havien assentat en la península ibèrica abans de l'arribada dels romans. No estaven units políticament, sinó dividits en tribus:
  • Els celtes que s'estenien per moltes regions d'Europa i parlaven idiomes indoeuropeus. Cap al 1200 aC van entrar en la Península i van ocupar la zona nord-oest, central i oest. Les principals tribus celtes van ser els galaics, asturs, càntabres, vacceos (Castella i Lleó), carpetans (centre) i lusitans (Extremadura i Portugal). Vivien en castres, poblats fortificats de cases circulars. Van introduir l'ús del ferro.
  • Els ibers eren habitants autòctons d'aquesta regió abans de l'arribada dels celtes que parlaven altres llegües semblants. Es distribuïen pel sud, per l'est i pel nord-est de la Península. Vivien en poblats emmurallats amb cases rectangulars. La major part de les tribus iberes van entrar en contacte amb les civilitzacions fenícia i grega, de les quals van prendre l'escriptura i l'estil artístic. Destaquen les escultures de dones, com la Dama d'Elx o la de Basa. Les principals tribus iberes van ser: edetans (València), contestans (Alacant), turdetans (Andalusia) amb el regne de Tartessos.

La conquesta romana de la península Ibèrica
Roma va anomenar Hispània a la península ibèrica. La seua expansió va seguir diverses fases:
  • Primer, va véncer a Cartago i va ocupar la costa mediterrània, establint dues zones: Hispània 
    Citerior (costa occidental); i Hispània Ulterior (costa oriental).
     
  • Més tard, a les Guerres Celtiberes (181–133 aC) va conquistar el centre. Per a això, va haver de véncer la resistència dels numantins que resistir un llarg setge i van preferir cremar la seua ciutat i suïcidar-se abans que rendir-se i acabar convertits en esclaus.
  • Després, a les Guerres Lusitanes (159–139 aC) van véncer al líder lusità Viriat (que usava l'estratègia de la guerra de guerrilles) i van ocupar l'oest.
  • Finalment, després de les Guerres Càntabres (29–19 aC), el propi emperador Octavi August va véncer a càntabres i asturs i va ocupar el nord.

Després de la conquesta completa, Octavi va dividir la península en tres províncies:
  • Tarraconensis, a partir de la vall de l'Ebre i la costa mediterrània, amb ciutats com Tarraco, Caesaraugusta (Saragossa) i Pompaelo (Pamplona).
  • Lusitania en el territori ocupat pels lusitans, amb ciutats com Emerita Augusta (Mérida, la capital) o Olisipo (Lisboa)
  • Baética, a partir de la vall del Gualdalquivir, amb ciutats com Corduba, Hispalis (Sevilla), Gades (Cadis) o Itàlica (Santiponce). En aquesta última van nàixer els emperadors Trajà i Adrià.
Diclecià, en l'any 298, va dividir la Tarraconensis i dues Gallaecia i Cartaginesa. En el segle IV, es va crear Baleàrica:
  • Gallaecia, en el nord-oest, amb ciutats com Bracara (Braga, Portugal), Asturica Augusta (Astorga) i Lucus Augusti (Lugo).
  • Cartaginesa que ocupava el litoral mediterrani i el centre peninsular, amb ciutats com Cartago Nova (Cartagena), Valentia (València), Toletum (Toledo).
  • Baleàrica (Illes Balears) es va establir un segle després.
Sovint, els campaments de les legions es van convertir en ciutats, com el de la Legió X que es va convertir en la ciutat de Asturica Augusta (Astorga) o el de la Legió VI en Legio (Lleó).

L’economia en Hispània

Les activitats econòmiques principals van ser l'agricultura, basada en la trilogia mediterrània (els cereals, l'oli i el vi), la ramaderia, la pesca i la mineria. Els principals recursos van ser: l'or, a Les Medul·les (Lleó) i a Galícia; la plata, a Sierra Morena; el plom, a Cartagena; i el mercuri, a Almadén (Ciudad Real). El comerç es va desenvolupar gràcies al creixement de les ciutats i a la construcció d'una densa xarxa de calçades. Van destacar la Via Augusta (de Roma a Gades) i la Via de la Plata (de Asturica a Emerita Augusta).

El llegat cultural romà

Els habitants dels territoris conquistats es van romanitzar, és a dir, van adoptar la llengua, la cultura i les formes de vida dels romans. En alguns casos, aqueixa herència perdura fins hui:

El seu dret, és a dir, les seues lleis i la seua organització política. Les civilitzacions successives van copiar molts elements.

La seua llengua (el llatí) que es va transformar de manera diferent en cada regió, donant lloc a les actuals llengües romanços: castellà, català, gallec, portugués, italià, francés, romanés...

La seua religió; primer politeista, i després el cristianisme

Els seus avanços tecnològics, com els avanços en la construcció amb el formigó romà.



[Aquesta entrada és una adaptació que, principalment, s’han extret del blog del professor Toni Pitarch http://ccsocials.blogspot.com/, del web del professor Francisco Ayén https://www.profesorfrancisco.es i del web https://juanjoromero.es/ del profesor Juanjo Romero].
 


MAPA DE L'EXPANSIÓ DE ROMA