Unitat 1. L'antiga Grècia


La civilització grega va nàixer a les costes de la Península Balcànica i a les illes del mar Egeu, però va anar estenent-se per una bona part del litoral mediterrani. La Grècia antiga es va organitzar en xicotetes ciutats independents: les polis. Al segle V aC, a Atenes es va imposar un nou sistema polític: la democràcia. Totes les polis gregues estaven unides per uns llaços culturals indestructibles: una mateixa llengua i una mateixa religió. Amb Alexandre el Gran, la cultura grega es va expandir cap a l’Orient. 


1. El context històric i geogràfic

L’espai físic 

La civilització grega va nàixer a les costes de la península Balcànica i a les costes i a les illes del mar Egeu. Aquest medi físic va donar lloc a una agricultura de tipus mediterrani: oliveres, vinyes i blat. La seua gran façana marítima permet la pesca i el comerç per tota la costa mediterrània. 

Una mateixa civilització 

Els grecs tenien una cultura que els agermanava: parlaven una mateixa llengua i feien servir un alfabet comú per escriure-la. També practicaven una mateixa religió i adoraven els mateixos déus, per això tenien molts lligams en comú que els feien sentir-se membres d’una mateixa civilització: l’Hèl·lade. 

El inicis de la civilització grega 

La Grècia antiga és el resultat d’una mescla de pobles que es van instal·lar a Grècia i a les costes de l’Àsia Menor. Durant l’Edat dels Metalls va sorgir a les illes gregues la civilització minoica que posteriorment va ser reemplaçada per la micènica. Finalment, el poble dori va ocupar tot l’espai i va substituir les antigues civilitzacions. 

La civilització minoica 
La cultura minoica va ser la primera que es va desenvolupar en Europa. L’illa de Creta s’havia colonitzat durant el Neolític i durant el III mil·lenni aC arriba al seu màxim esplendor. El poble minoic era pacífic i les seues ciutats no tenien muralles. La més important era Cnossos amb un palau les restes del qual han arribat fins l’actualitat. 


Els minoics vivien del comerç marítim i l’exportació de ceràmica, cereals, vi i oli que intercanviaven per productes com els metalls. Gràcies a aquesta activitat comercial, van mantindre un contacte intens amb altres pobles del Mediterrani com Egipte del qual van adoptar una escriptura de tipus jeroglífic molt peculiar. 

La civilització micènica 
Cap al 1500 aC la civilització minoica va entrar en decadència després d’una erupció volcànica a l’illa de Thera. Aquest fet va permetre els aqueus, un poble del nord establit en la Grècia continental des de feia poc, ocupar les illes i fer-se amb el poder. 
La capital dels aqueus era Micenes per la qual cosa la coneixem com civilització micènica. Els micènics eren un poble guerrer que utilitzava armes de bronze. Vivien en recintes fortificats rodejats de muralles en punts elevats anomenats acròpolis. 



L’Època Obscura 
Cap al 1200 aC, Grècia va ser invadida pel poble dori que, gràcies a la seua superioritat tecnològica (utilitzaven armes de ferro), es va assentar en tot el territori i es va convertir en el nou grup dominant. Les invasions dòriques van obligar a desplaçaments massius d’aqueus que van buscar refugi en les costes de l’Àsia Menor, on van fundar diverses ciutats com Milet i Efes. Aquest xoc de cultures, va donar inici a una època de decadència política, econòmica i cultural (segles XII–VIII aC) poc coneguda per l’absència de documentació. 

2. Les polis gregues

La polis: una ciutat Estat

El món grec s’organitzava en xicotetes ciutats–estat independents, anomenades polis. Cada polis tenia les seues lleis, la seua moneda, el seu exèrcit i el seu govern. L’etimologia de la paraula política deriva de la unió de polis i ètica (norma de la ciutat). Les polis estaven formades per la ciutat principal (polis) i els pobles i els camps propers del voltant (chora). Amb tot, totes les polis gregues compartien la cultura, la llengua, el sistema social i la religió i això permetia que es sentiren part d’una mateixa civilització. 
La ciutat tenia dues parts ben diferenciades: a) la part alta (o acròpolis) on hi havia els edificis religiosos principals i servia de refugi a la població en cas de perill; b) la part baixa on hi havia les vivendes, les tendes i els edificis públics, situats al voltant d’una gran plaça (àgora). 



Diferents tipus de polis 

Segons la forma de govern, les polis es podien definir en monarquies, polis aristocràtiques i ciutats democràtiques. 

La monarquia 
Les primeres polis solien ser monarquies. El rei pertanyia a l’aristocràcia i era assessorat per un consell d’aristòcrates. El càrrec era vitalici i es transmetia per herència. En tot cas, eren els terratinents els que tenien el poder perquè controlaven les poques terres per a llaurar que hi havia. A poc a poc, els rics terratinents es van constituir en aristocràcia guerrera i van eliminar la monarquia. 

Les polis aristocràtiques 
Aquesta aristocràcia estava formada per un número reduït de grans propietaris agrícoles. Els altres ciutadans podien reunir-se en assemblea, però les seues opinions només eren escoltades. Durant el segle VI aC, en algunes polis es van produir revoltes socials greus contra el poder dels aristòcrates pel naixement d’una classe comerciant que disputava el poder als antics terratinents. 

L’evolució cap a la democràcia 
Les demandes de més participació política van donar lloc a reformes socials i polítiques a favor del poble. A la polis d’Atenes aquestes reformes van ser molt importants. Durant el segle VI aC, reformadors com Soló o Clístenes van anul·lar l’esclavitud per deutes i van introduir el dret de tots els ciutadans a participar en el govern de la ciutat. Aquestes reformes van culminar amb la instauració d’una nova forma de govern coneguda com a democràcia (demos significa poble; i kratos, poder; és a dir, poder del poble), en la qual el poder era exercit pels ciutadans.


3. L’època arcaica (segles VIII–VI aC). Les colonitzacions gregues

Entre els segles VIII i VI aC, les polis gregues viuen una crisi greu i molts dels seus habitants emigren, explorant i ocupant nous territoris al llarg de la Mediterrània i la mar Negra on van fundar colònies. Les colònies eren noves polis que fundaven als llocs on arribaven, seguint el model de la polis de partida (metròpolis) però independents encara que mantenien relacions. Aquestes noves colònies influïen molt en la població indígena dels voltants d’on es situaven. Les zones més importants de creació de colònies van ser el sud de l’actual Itàlia (Magna Grècia), les costes del mar Negre, però també al sud de l’actual França i a la costa mediterrània de la península Ibèrica.


Les causes de les colonitzacions

Durant tot el període, nombrosos habitants de les ciutats de Grècia van emigrar a diversos llocs de les costes mediterrànies i del mar Negre. Les condicions de pobresa en què vivien van obligar molts agricultors a abandonar els seus llocs d’origen i a instal·lar-se definitivament en altres llocs més pròspers. Els governs de les polis gregues van promoure i van organitzar aquestes expedicions migratòries perquè eren molt avantatjoses per a les ciutats.

L’expansió grega 

Els aspectes que van facilitar l’expansió van ser l’aparició dels hoplites (soldats que protegien els viatges), la navegació amb embarcacions lleugeres (trirrems) i la utilització de la moneda que afavorien les transaccions comercials. Amb això, van recórrer les costes a la recerca dels llocs més adequats per a establir-s’hi, sempre buscant punts on pogueren extraure productes i on també pogueren comerciar amb els indígenes. Les noves polis (colònies), tot i la seua independència de la metròpoli, hi mantenien lligams comercials i culturals. Al Mediterrani, les zones més importants d’assentament van ser el sud d’Itàlia i Sicília (Magna Grècia), Massàlia (Marsella) i Empòrion (Empúries). 

Les colònies gregues a la Península Ibèrica 

A partir del segle VII aC, les polis gregues també van fundar moltes colònies a la Península Ibèrica, com ara Rhode (Roses), Empòrion (Empúries), Hemeroskopeion (Dénia), Alonis (entre Dénia i Alacant), Akra Leuke (Alacant), Mainake (Vélez), etc. Aquestos nous assentaments, van establir un comerç pròsper amb els pobles indígenes de la zona (tartessis, ibers). Els contactes comercials van comportar grans avanços per als pobles peninsulars: difusió de nous cultius, coneixement de tècniques noves, introducció de l’ús de la moneda i de l’escriptura.


4. L’època clàssica (segle V aC)

Durant el segle V aC, Grècia viu la seua etapa més esplendorosa. No obstant això, el que defineix aquest període és la guerra i els enfrontaments de les polis gregues, primer contra un enemic exterior (l’Imperi Persa) en les guerres mèdiques; i després entre Atenes i Esparta en les guerres del Peloponés en les quals van participar les altres polis. 

Les Guerres Mèdiques 

Al segle v aC, Pèrsia era la principal potència del món antic. Amb el seu rei Cir II, els perses (a qui a Grècia anomenaven medes) van anar conquistant territoris fins a crear un imperi immens que s'estenia des d'Àsia Menor fins a l'Índia. 

Pèrsia va voler sotmetre Grècia però es va trobar amb una aliança de les polis (dirigides per Atenes i Esparta) en les anomenades guerres mèdiques (499 aC–449aC). 

 
Font: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/05/la-grecia-classica-l%E2%80%99epoca-de-l%E2%80%99esplendor-de-les-ciutats/


Primera guerra mèdica. El rei persa Darios I va reprimir una revolta de ciutats jònies i va sotmetre diverses regions gregues però quan va intentar conquerir Atenes, va ser derrotat en la batalla de Marató (490 aC).

Segona guerra mèdica. Xerxes II, rei persa, va marxar contra Grècia en el 480 aC amb exèrcit colossal. Va vèncer els grecs (dirigits per l'espartà Leònides), al pas de les Termòpiles, però la seua flota va ser derrotada a Salamina per l’aliança grega. Sense naus, Xerxes es va retirar. 

La victòria sobre els perses va donar a Atenes un paper dominant sobre les altres ciutats gregues, les quals van formar la Lliga de Delos, una associació dirigida per Atenes que tenia la finalitat de contrarrestar una possible nova agressió persa. Quan algunes polis, cansades del domini abusiu d’Atenes, van voler abandonar l’aliança, aquesta ho va impedir per la força. A més, va traslladar el tresor de la Lliga a la ciutat d’Atenes i va obligar les altres polis a pagar un tribut nou. Els impostos recaptats van servir perquè Atenes poguera construir el Partenó, noves estàtues dedicades als seus déus i, als seus ciutadans, dedicar-se a la política i la filosofia. La Lliga s’havia convertit en un imperi atenés.

Les guerres del Peloponés

Aleshores, algunes polis gregues van decidir aliar-se en la Lliga del Peloponés que va liderar Esparta. Esparta era una societat militaritzada, i al capdavant de la seva pròpia aliança va plantar cara als Atenencs i li van declarar la guerra aprofitant un “casus belli”, que en aquest cas fou una revolta a l’illa de Corsica (actual Corfú). El món grec va quedar dividit en dos grans blocs.

 
Font: http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2010/01/21/atenes-o-esparta/

Les guerres del Peloponés (431–404 aC) van ser molt dures. L’estratègia d’Atenes era defensiva, aprofitant la seua superioritat naval. Per la seua banda, Esparta volia aprofitar la seua superioritat en terra i va atacar l’Àtica, assolant els camps de cultiu. 

Les guerres es van desenvolupar en tres fases: la guerra arquidàmica (431–421 aC), en que Esparta saquejava els camps atenencs mentre Atenes només es dedicava a defensar-se; la pau de Nícies (421–414 aC) que s’inicia amb una treva que Esparta aprofita per atacar en Sicília; i la guerra de Decèlia (414–404 aC), en què es confirma la derrota d’Atenes. 

La guerra va concloure amb la derrota d’Atenes, que perd el seu imperi en el mar Egeu i la democràcia queda desprestigiada. Esparta és la gran triomfadora però a un cost massa elevat. La majoria de polis van patir un desgast molt gran i mots dels grecs acaben fent-se mercenaris per fer front a la manca de recursos. 

La democràcia atenesa 

A Atenes els abusos de l’aristocràcia van generar revoltes socials. Per fer-ne front, a començament del segle VI aC, el legislador Soló va implantar una sèrie de reformes que més avant van acabar per instaurar un democràcia. L’aristocràcia va acceptar compartir el seu poder amb les persones lliures, que es van convertir en ciutadans: tenien els mateixos drets polítics a canvi de pagar impostos i servir en l’exèrcit o la flota. 

La democràcia atenesa era molt limitada, perquè només podien participar en els afers públics els ciutadans, és a dir, tots els homes lliures, majors d’edat, nascuts de pare ciutadà i mare atenesa. Els ciutadans estaven protegits per la llei i eren una minoria, ja que ni les dones, ni els estrangers (metecs), ni els esclaus tenien drets civils. 

Les institucions més importants a Atenes van ser:
  • L’Assemblea o Ekklesía. Reunió dels ciutadans que votava les lleis, controlava els pressupostos, declarava la guerra i elegia magistrats.
  • El Consell dels Cinc-cents o Bulé. Tenia com a funció preparar les lleis i vigilar els magistrats. Els membres s’elegien per sorteig. 
  • Els magistrats. Aplicaven les decisions de l’Assemblea que els nomenava durant un període d’un any. Alguns eren estrategs (caps militars); d’altres, arconts (presidien els tribunals); d’altres, tresorers. 
  • Tribunals o Heliea. Tenia com a funció impartir justícia. Els membres s’elegien per sorteig.
La democràcia atenesa era una democràcia directa, en la qual els ciutadans decidien directament (sense representants) sobre cada assumpte.
Pèricles (495–429 aC) va ser el polític més important de l’època clàssica: va refermar l’hegemonia política i econòmica d’Atenes, va embellir la ciutat amb la construcció de grans monuments i va atreure també nombrosos intel·lectuals i artistes. 

Esparta: una oligarquia 

Contràriament al que passava a Atenes, a Esparta el sistema polític va ser sempre una oligarquia, és a dir, el poder estava a les mans d’un grup reduït de persones. Els espartans dedicaven tota la seua vida a l’entrenament militar: se’ls educava en valors com ara l’honor, el valor i la disciplina. Per això, l’exèrcit era important
Esparta tenia òrgans de govern propis, ben diferents als d’Atenes. Les principals institucions eren: 
  • Dos reis (diarquia). Dirigien els exèrcits i els actes religiosos.
  • Cinc èfors. Mantenien la seguretat, vigilaven els reis i presidien els tribunals.
  • Assemblea o Apella. Era la reunió dels ciutadans que tenien drets polítics: estaven excloses les persones lliures (periecs), les dones, els esclaus (ilotes) i els estrangers. Tenia poc poder.
  • Vint-i-huit ancians o Gerúsia. Presentaven els seus projectes a l’Apella.
5. La Grècia hel·lenística

El regne de Macedònia 
El rei Filip II de Macedònia (regne situat al nord de Grècia), aprofitant l’enfrontament entre les ciutats gregues (a les guerres del Peloponés), es va llançar a la conquista de Grècia amb un potent exèrcit (falange). Cap a l’any 338 a.C. va aconseguir el domini de tota Grècia. Apunt d’inciar la guerra contra Pèrsia, Filip II va ser assassinat i el va succeir Alexandre (alumne del filòsof Aristòtil, que va ser anomenat el Gran) l’any 336 a.C. 

L’imperi d’Alexandre 

Va unificar tot el conjunt de ciutats gregues per conduir-les a la conquesta de l’Imperi Persa que havia planificat el seu pare. Alexandre el Gran, amb 22 anys, va dirigir el seu exèrcit contra la gran Pèrsia. Les seues forces eren inferiors en número però el seu valor i astúcia van servir no només per a dominar els perses, sinó per arribar als confins del món oriental (l’Índia). El seu objectiu era crear un únic Imperi amb una base cultural grega on cada territori conservara les seues formes socials i polítiques. 



Els regnes hel·lenístics: Alexandria

En morir d’Alexandre (323 a.C.), els seus generals van lluitar entre ells per controlar l’imperi. Finalment, cadascun es va quedar amb un territori i es va proclamar rei. Per això es parla de regnes hel·lenístics: Egipte, Macedònia, Mesopotàmia, etc. 
  Alexandria, fundada pel mateix Alexandre a Egipte, es va convertir en la ciutat més important de la seua època, plena de temples i de monuments, amb un far enorme, una impressionant biblioteca i un gran port de mar que la van convertir en la ciutat més gran del món grec.
Als territoris conquerists, la cultura i la religió gregues dels conqueridors es van mesclar amb les cultures i les religions orientals pròpies, cosa que va donar lloc a l’hel·lenisme.
A partir del segle II a.C., els regnes hel·lenístics van ser conquerits un a un per una nova potència militar: Roma.

6. La cultura: filosofia, literatura, ciència i mitologia

L’antiga Grècia va crear una brillant cultura que encara perviu. Se'ls considera els impulsors de la Filosofia i els primers científics. Van intentar donar explicacions racionals als fenòmens naturals. Per això, van concedir una gran importància a l'educació. La cultura va aconseguir la seua màxima esplendor durant el segle V aC. 

En Filosofia es van plantejar la interpretació racional de l'univers i de la naturalesa, destacant Sòcrates, Plató, Aristòtil, Hipàtia, una de les úniques dones filòsofes, i la mestra de retòrica Aspàsia de Milet. 

En Matemàtiques, destaquen Pitàgores, Tales i Euclides i en Física, Arquímedes

En Medicina, va brillar especialment Hipócrates, considerat el pare de la Medicina, autor del jurament hipocràtic, que establia les normes bàsiques dels metges. 

En Astronomia van descobrir l'esfericitat de la Terra i que el centre de l'univers era el Sol, no la Terra. 

En Història destaquen Heròdot i Tucídides. 

En Literatura, van desenvolupar la poesia i el teatre. Destaquen, Homer (la Ilíada i l'Odissea); la poetessa Safo de Lesbos (poesia lírica); i Eurípides i Aristòfanes (teatre). 

Tota l’obra cultural grega es va conservar i es va difondre pel món antic a través de les colonitzacions, les relacions comercials i les institucions i biblioteques.

La religió 

La religió a l’antiga Grècia era politeista, és a dir, creien en l’existència de molts déus i cadascuna de les polis tenia la seva pròpia divinitat protectora. Aquestos déus tenien aspecte humà, eren immortals i menjaven, s’estimaven, lluitaven entre ells, tenien virtuts, passions i vicis humans. A més, simbolitzaven diferents aspectes de la vida. 

Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp. Zeus era el déu principal, pare de la resta, que estaven baix la seua autoritat i la de la seua esposa Hera, protectora del matrimoni: Hermes (missatger de Zeus), Apol·lo (déu de les arts i de les ciències), Hefest (déu del foc), Posidó (déu del mar), Ares (déu de la guerra), Hades (déu del món subterrani), Afrodita (deessa de la bellesa i de l’amor), Hestia (deessa de la llar), Artemisa (deessa de la caça) i Atena (deessa de la saviesa). 

També trobem els herois que eren fills d’un déu i un mortal (Aquil·les, Ulisses, Hèracles). Eren molt poderosos però mortals, i es consideraven els fundadors de les ciutats. També creien en l’existència de criatures fantàstiques (ciclops i centaures). 

Així, el conjunt d’històries inventades sobre déus i herois, s’anomenen mitologia

Als déus grecs, com els humans, tenien necessitats. El temple era la casa dels déus, i els sacerdots i les sacerdotesses recollien les ofrenes dels fidels que constituïen el seu aliment i les riqueses que els déus usaven. Per això, es feien diversos ritus en agraïment als déus i per demanar-los ajuda o consell. Es feien a casa, als temples i als santuaris. A casa, cada família tenia un xicotet altar en honor als morts de la família. A les ciutats, tothom participava en les oracions, les ofrenes, les processons i els sacrificis d’animals. Als santuaris, es feien representacions teatrals i competicions esportives. 

A l’antiga Grècia pensaven que els déus podien ajudar o perjudicar els éssers humans. Per això, era important conèixer la seua opinió. Els oracles eren missatges dels déus que podien ser interpretats. L’oracle més famós era el de Delfos, on acudien fins i tot els governants. 

7. Societat civil i vida quotidiana. El paper de la dona

Es coneix prou bé la vida d'Atenes, gràcies a la literatura i a l'art: a la ciutat no hi havia cases ostentoses o grans palaus. La majoria de les cases estaven construïdes amb fang i fusta i tenien una sola planta (si hi havia dues, solien tindre una escala exterior). Sabem que els homes passaven molt de temps fora i per això no volien massa luxes. 

La vida d’un ciutadà atenés mitjà era la següent: al matí, després de vestir-se i desdejunar (pa amb oli i olives), anaven a l'àgora o en el camp per cuidar els seus negocis i les seues terres. Les dones quasi no eixien de casa i es dedicaven al seu arranjament personal. Al migdia, prenien una cosa lleugera per a menjar i descansaven. Després solien anar als banys i a les barberies. En fer-se fosc, tornaven a casa per a sopar, que era el menjar més important del dia, en família o amb convidats. 

El nucli bàsic de la societat grega era la família: el pare ostentava l'autoritat sobre la dona i els fills. El matrimoni es solia concertar (amb un conveni) per les famílies, per a així perpetuar el llinatge i la tradició familiar. Eren freqüents els matrimonis dins de la mateixa família. 

Els matrimonis solien tindre pocs fills per a no repartir el patrimoni. Per tant, era acceptat l'avortament i l'abandó de bebés. L'acte del naixement anava acompanyat de certes pràctiques socials. Els xiquets i xiquetes romanien amb la mare en el gineceu fins als set anys. Després, els xiquets anaven a escola i les xiquetes es quedaven a casa. 

Pel que fa al treball, els treballs manuals no eren molt benvolguts pels ciutadans; es valorava més el treball en el camp, així com dedicar-se a la guerra, la política, o ser artesans i artistes. 

Els ciutadans solien disposar de bastant temps lliure que passaven en els banys i les barberies, principalment. Els atletes s'exercitaven en els gimnasos

Les dones 

Les dones s'encarregaven d'administrar la casa i educar els fills fins als set anys i a les filles fins a la seua boda. No obstant això, la seua funció primordial era la procreació de fills perquè perpetuaren el culte familiar. 

La diferència entre gèneres començava ja amb el naixement: es preferien els barons a les femelles. Si naixia un xiquet, s'anunciava amb una corona de llorer; si era xiqueta, amb una de llana clara. Per tant, les dones no podien accedir al món de la cultura i la seua educació era menor que la dels homes, perquè rebien de les seues mares i dides una educació exclusivament domèstica, casolana (no anaven a escola) i només eixia de casa per a festivitats religioses. Això sí, podien ser sacerdotesses i participar en distintes processons. Vivien, per tant, recloses a la seua casa i, si hi havia espai, tenien una zona reservada: el "gineceu". 

El matrimoni tenia com a finalitat la procreació, era per conveniència i molt gran la diferència d'edat entre els cònjuges (quinze per a la dona i trenta per a l'home). En cas de divorci el marit havia de tornar el dot, si era ell el causant de la separació. 

Malgrat tot, va haver-hi excepcions: Aspàsia, companya de Pèricles que va exercir una gran influència en ell; les dones espartanes participaven de la vida social i practicaven molt d'esport, podien assistir a les festes públiques i als jocs Olímpics, però sense participar-hi; a l'illa de Lesbos, va haver-hi una escola per a xicotes aristòcrates, on estudiaven música, cant, dansa, etc. Un clar exemple és la poetessa Safo

El nombre de dones que coneixem gràcies a la literatura grega és ampli. Però la imatge que es transmet de les dones és bàsicament negativa. Per exemple, Pandora, la primera dona, és la causant de tots els mals de la humanitat. 

Finalment, no hem d'oblidar a dos grups de dones: les heteres (companyes cultes, que acompanyaven els homes en les reunions de societat a canvi de diners) i les concubines (amants estables dels homes, que podien ser acollides en casa).